No es tracta d’un duel a floret ni a pistola per restaurar l’honor després d’un cop de guant desafiant a la cara del contrincant. No. El principal partit de la dreta espanyola ha decidit obrir-se en canal en una brega a la plaça pública entre el president del partit i la lideresa madrilenya, armats amb un cuchillo jamonero. Ni tan sols una navalla toledana, ni un cert protocol en el repte, ni padrins honorables: a matadegolla a la Cope.
Ja ho saben: Casado li diu a Don Carlos (Herrera) que es tracta d’“irregularitat o manca d’exemplaritat”, per un contracte del germà que li aporta beneficis de 300.000 euros, que la presidenta reconeix però xifra en 55.000.
El contracte és lleig i alhora és el menys important.
L’animadversió ve de lluny i no hi ha objectiu més gran que el control del partit i, per tant, de la capacitat de col·locar peons i d’aspirar a la Moncloa.
Pablo Casado va guanyar el congrés del postrajoyisme, però no ha aconseguit consolidar el lideratge. Ja ha perdut dues eleccions generals i l’extrema dreta avança a cada oportunitat que li brinden. La direcció de Génova tem la potència populista de Díaz Ayuso i es nega a acceptar que la presidenta de la Comunitat de Madrid sigui també la líder del partit madrileny. Però l’intent d’evitar una reedició de les tensions entre Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre no comptava amb la desimboltura d’Ayuso ni del seu poderós cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, enemic declarat del secretari general del PP, Teodoro García Egea.
La qüestió és que Ayuso va intentar avançar-se per controlar el relat, i va acusar la direcció de guerra bruta, de recórrer a un espia de TBO i de “crueltat”. Però Casado té un dossier que seria armament pesant en qualsevol país civilitzat. Un contracte relacionat amb el germà i un altre d’adjudicat, també per procediment d’urgència (sense concurs), a una empresa d’un soci de la mare, segons Público.
Per a un votant conservador, la situació representa no haver girat full a l’era Cospedal, i li crea vergonya aliena quan semblava que ja no se’n podia passar més amb la corrupció de Bárcenas, el capellà espia, Villarejo i companyia.
Ayuso és el geni (i figura) que ha sortit de la llàntia, i la seva capacitat de comunicació i la seva oratòria directa desafien un Casado gris que intenta compensar la manca d’idees per menjar-se Ciutadans i Vox apujant el to de les paraules contra un Pedro Sánchez a qui avui se li escapa el riure per sota el nas.
SUÏCIDI COL·LECTIU
La baralla no augura res de bo per al PP d’ordre i govern que es mira amb interès el president gallec. Alhora, el Feijóo de les quatre majories absolutes mira cap a una altra banda amb cara de “a mi que no em busquin”. Feijóo continua sent la peça a recórrer quan el partit s’enfonsa, però no sembla que hagi de moure’s si no és per aclamació.
Un congrés extraordinari seria la solució per segellar la pau, però no en plena guerra, en ple procés de destrucció interna de la qual només es beneficiarà Vox. Avui Casado i Ayuso tenen mal pronòstic, però també el conjunt del PP. Les eleccions de Castella i Lleó han demostrat que la potència del partit a Madrid no és replicable i que l’extrema dreta apareix com una alternativa viable. De fet, la majoria de votants del PP són partidaris de formar govern amb els de Santiago Abascal, i es va prefigurant una coalició que seria un pas important en la política espanyola. A poc a poc la dreta va naturalitzant les seves amistats perilloses i el discurs públic en general es va empeltant de les respostes senzilles de Vox als problemes complexos que altres partits no són capaços d’afrontar amb valentia.
Ayuso pot intentar sortir-se’n enfilada a les espatlles dels seus fans intensos, però els contractes ja són a la Fiscalia. El desgast per al PP en el seu conjunt és evident. La seva estrella ascendent, acusada d’irregularitats o falta d’exemplaritat, i els homes de Casado, acusats d’espiar-la. De moment, el president del PP s’ha encastellat i es nega a cessar García Egea. Sap que es quedaria sense dic de contenció i que no està en el seu millor moment, si és que n’ha tingut algun des de la seva victòria sobre la rajoyista Soraya Sáenz de Santamaria.
LA TEMPTACIÓ DE SÁNCHEZ
Mentre la dreta espanyola s’esbatussa, el PSOE treballa el pròxim cicle electoral. Es tracta d’aprofitar els errors del contrincant, però val més que no oblidin els propis. Fa tan sols 16 dies que es va aprovar la reforma laboral per casualitat i sense la majoria de la investidura; la mateixa majoria que representa l’Espanya que posa els ulls en blanc quan sent que Madrid és Espanya dins d’Espanya. Ja veurem si Sánchez supera la temptació d’un avançament electoral.
