El 27-S i la conseqüència dels actes
Ha arribat l’hora dels desencisos. Mentre escric aquest article ignoro si la CUP rectificarà en alguna cosa. Ja no importa el que faci. Seria fàcil acusar d’il·lusos tots aquells que encara confiaven que el procés tiraria endavant amb els condicionants actuals. Però seria injust. Si el procés ha tirat endavant fins ara ha estat gràcies a la il·lusió de molts catalans -justificada, o no-. Tanmateix, jo vaig perdre l’empenta ja fa temps. No definitivament. Però sí mentre no canviï la composició del Parlament. He procurat ser discret. No m’he dedicat a elogiar el procés tal com ha estat plantejat fins ara, però m’he guardat ben bé prou de criticar-lo. A la vista dels esdeveniments d’aquesta setmana, però, he decidit escriure sobre els dos fets que han generat el meu desencís.
Resultats de les eleccions del 27-S. Aquella nit, la meva confiança en el procés va quedar tocada. Raons evidents. Si una llista que amalgamava individus amb visions polítiques tan diverses (liberals, socialistes, socialdemòcrates, cristianodemòcrates, excomunistes, ecologistes, etc.) no havia obtingut no dic ja més del 50% dels vots sinó ni tan sols el 50% dels diputats, volia dir que teníem un greu problema. Massa independentistes van voler fer el posturetes i no van votar JxSí per raons, penso jo, de manca de patriotisme. Va abundar el “d’en Mas no me’n refio”. Vostès em preguntaran: “Per què diu que va mancar patriotisme?” Molt fàcil. A mi més del 90% dels membres de la llista no em feien el pes -una llista tancada, de majoria antiliberal-. Però vaig pensar que, com que es tractava d’unes eleccions tan importants i transcendentals per al país, la meva opció personal podia aparcar-se. I és així que, ara sí, vaig ser il·lús. Pensava que molta més gent actuaria amb aquest esperit.
Quan vaig veure els resultats aquella nit del 27-S vaig comprendre que a bona part del cos electoral que diu que desitja la independència de Catalunya li sobra sectarisme. Crec que no ha llegit prou la nostra història i, per tant, tendeix a ensopegar, una vegada i una altra, amb la mateixa pedra. La CUP? Mai els he considerat. Els populismes d’extrema dreta i d’extrema esquerra s’han d’eradicar. Democràticament, segur. La participació dels populismes empobreix. El món estava interessat en el procés català. Els mitjans de comunicació determinants ens eren favorables, segur, mentre es practiqués la democràcia. Una important periodista em diu que, des de la declaració del 9-N, cap més mitjà estranger li ha tornat a parlar del tema català. Com a mi, els ha deixat d’interessar un procés condicionat pels antisistema.
Dimissió del president Mas. La poca il·lusió que em quedava va desaparèixer quan el president Mas va dimitir per tal d’acontentar la CUP i fer la vida més còmoda a determinats elements de JxSí. I no perquè fos el president Mas -jo hauria donat suport a qualsevol que hagués estat el líder de JxSí, ja ho he dit-. Em va defraudar el país. Un país que no creu prou en la democràcia, que calla quan la llista (molt) més votada és humiliada per satisfer uns antisistema que han reeixit a substituir la revolució dels somriures per l’agror de l’acomplexat ressentit. Una llista (la pròpia, la de JxSí!) que tot això ho tolera de manera passiva pensant que en Mas era una pedra a la sabata. Un país que fa tot això alhora, dic, no mereix cap confiança. Així l’hi vaig expressar a un conegut polític d’ERC, abans dels fets. Li vaig dir que era un error que determinats elements de JxSí es fessin els tebis en la defensa del líder del grup. La seva resposta va ser sàvia: “I tant! Són gent que no s’adona que darrere d’en Mas hi aniran ells!”
Jo era partidari de repetir eleccions. I així ho vaig manifestar públicament. No em semblava correcte pervertir i retorçar la democràcia per tal que s’adaptés a determinades dèries. De tot el procés, és una decisió que, clarament, critico del president Mas.
Resum. Som on havíem de ser. Altrament seria injust per a tots aquells que fan les coses ben fetes. Ja sé que el menyspreu per la meritocràcia en què ha crescut el poble català de la Transició farà que una majoria pensi que la culpa és lluny d'ells, o que la té algú altre. No senyor. Si els països s’equivoquen, que ho fan, Catalunya es va equivocar el 27-S. La resta? Doncs el que els dic, entossudir-se a no reconèixer que els actes tenen conseqüències.
PS. La CUP. Probablement anirà desapareixent electoralment -així ho espero-. Haurà tingut un bonic recorregut: torpedinar el procés sobiranista català. Virtuts? No han enganyat a ningú. Tot era previsible. Cadascú té les seves prioritats.
