05/08/2021

La Xina i el món que ve

4 min
Dos visitants caminen davant un estand commemoratiu del centenari de la fundació del Partit Comunista de la Xina

Fa unes setmanes es van commemorar els 100 anys de la fundació del Partit Comunista Xinès, partit que segueix pilotant amb mà ferma el desenvolupament del país més poblat del món. Els darrers mesos hem pogut llegir molt sobre el moment actual de la humanitat i el de la Xina en particular, i s’ha especulat també molt sobre el paper de la Xina en el futur. Això ha afegit un quart repte, clarament polític, al sotrac de la pandèmia, a l’acceleració de la digitalització i a la consciència dels efectes del canvi climàtic. Ens obliga a reflexionar i fa créixer la consciència d’encetar un canvi d’època. Deixeu-me fer-hi una mirada de caràcter general, però centrada sobretot en l’aspecte polític que implica el repte de la integració xinesa.

Ens calen noves mesures de caràcter sanitari; hem d‘aprofitar al màxim el nou potencial digital però protegint-nos alhora dels importants perills que suposa la seva utilització irresponsable o criminal; hem de reduir l’impacte negatiu de l’espècie humana sobre el planeta per assegurar la continuïtat de la convivència ecològica; i, a més, ens caldrà replantejar el repartiment mundial del poder polític i econòmic per adaptar-lo als nous lideratges territorials que estan emergint, sobretot al continent asiàtic. Ho comento a partir de cinc conceptes ben coneguts: globalització, recursos naturals, tecnologia, enfrontaments i cooperació multilateral.

1. Globalitzacions. La del darrer segle va consistir en una facilitat de moviments globals de persones, d’intercanvi de productes i de capitals. Per això va caldre fer acords internacionals i establir normes i organismes que ho regulessin. Certament, de forma insuficient en el cas dels capitals, cosa que encara estem pagant.

Ara, hem de ser conscients que els tres reptes dels quals he parlat –sanitari, digital i ecològic– tenen per la seva naturalesa un caràcter global i, per tant, és il·lús pensar que un país, petit o gran, un estat o un grup d’estats, serà capaç de fer-hi front amb èxit de forma unilateral, ja que les regles, les actuacions i els organismes han de tenir també dimensió global. Per això penso que algunes propostes polítiques que hem viscut, com la de Trump als EUA, la de Bolsonaro al Brasil, la de Johnson amb el Brexit, i també algunes variants radicals del Procés català, van en contra del sentit actual de la història.

2. Recursos naturals i tecnologia. La disponibilitat de recursos naturals ha estat de sempre una de les grans riqueses dels països, i la principal font de benestar, de capacitat econòmica i de poder militar. Aquesta disponibilitat ha estat el fruit de les característiques del seu sòl o del seu subsol, i molt sovint ha estat l’efecte de la dominació política i de l’explotació colonial d’altres terres. En aquests darrers segles s’hi ha afegit, cada cop amb més importància, un nou recurs: la creació de talent i de coneixements, cosa que ha significat que el principal element de riquesa i de poder és ara la generació i la utilització de tecnologia.

Tres reflexions: a) a l’hora de mesurar el pes dels països en els equilibris mundials, al costat de l’extensió, la població o la riquesa natural, cada cop té més importància la capacitat de generar i de controlar les tecnologies; b) per fer front a cada un dels tres reptes actuals, la tecnologia és la clau per disminuir el consum de productes naturals, per reduir emissions i residus, per prevenir malalties pandèmiques i per protegir persones i països dels aspectes no desitjables de la revolució digital; c) ha de preocupar molt que darrerament, a Europa, no estem donant prou importància a millorar les nostres capacitats tecnològiques.

3. Enfrontaments, multilateralisme i la Xina. Si els reptes són globals, si és evident que només els podem combatre amb èxit fent-ho tots alhora i si la disposició d’instruments tecnològics és imprescindible per fer-ho, caldrà revisar els fonaments de la geopolítica mundial. La història recent, feta d’etapes basades en l’enfrontament equilibrat entre dues “grans potències” –Regne Unit i Alemanya, i EUA i Unió Soviètica– no és una història d’èxit. La primera va acabar amb dues grans guerres, i de la tercera guerra ens en vàrem salvar gràcies a la por de tots a un enfrontament nuclear. A més, les condicions actuals ja no permeten repetir l’esquema.

Siguem conscients de la importància que està adquirint la Xina, no solament per població i PIB, sinó sobretot pel nivell tecnològic que ha assolit aquests darrers anys. És un actor imprescindible i molt valuós per fer front als reptes presents. Hem d’acceptar que el seu sistema econòmic actual és molt diferent del que hem entès com una economia comunista, i que necessita una forta reforma política cap a la llibertat democràtica. Però hem de comptar molt amb ella.

L’intent recent de crear una nova etapa amb dues “grans potències” (EUA i UE/la Xina) és un projecte equivocat, i un retorn a l’enfrontament. S’hauria de treballar en la direcció de construir un organisme multilateral global amb tres components essencials (l'Amèrica del Nord, la UE més el Regne Unit i la Xina) que fomentés agrupacions confederals a l'Àsia i a l'Amèrica del Sud, i que anés avançant cap a un govern mundial. Aprofitem els avantatges de la cooperació en la lluita contra els tres reptes; ens pot ajudar molt a recórrer aquest camí polític.

Joan Majó és enginyer i exministre
stats