Ha arribat la tardor i les fulles cauen

Les fulles cauen i creixen de nou i sempre ens ensenyen a quina estació som

Aquesta podria ser la primera observació climàtica de què tenim constància i que ens fa evident un canvi de temps, de llums, d'olors i de colors. I ho constatem cada any, vers els mesos de setembre-octubre-novembre, però algunes vegades tots els elements tardorencs es fan més evidents. Aquest any, aquesta sensació és més evident perquè ens ha deixat els cims pirinencs nevats amb certa blancor quasi abans d'hora, i hem sentit el vent de nord tramuntanat amb força, també a les ciutats, i això vol dir que ha obligat els plataners a deixar senyals de canvi, tot abandonant les fulles al seu aire i deixant-les caure a terra; no totes ho ha fet a conseqüència del vent, també hi han influït i molt les setmanes de sequera estiuenca, i aquests arbres que fan molt goig al mes de maig, ara en plenes vacances abandonen les branques i van caient.

Perquè ara no reguen els arbres a les ciutats, sobretot en indrets de forta calor i poca pluja? Caldria preguntar-ho als ajuntaments, que potser ens dirien que no hi ha aigua per aquestes necessitats.
Aleshores, perquè plantem plataners, si sabem que a mitjans d'agost hauran caigut les fulles en un quaranta per cent o més de les que tenia quan va començar la primavera. No sé si als boscos també passa el mateix, encara que es poden veure avets i pins amb branques seques, des de fa uns quants anys.

El meu fill, quan era petit, un dia em va dir: "Oh! Han caigut les fulles", i agafant-ne unes quantes amb les mans me les va donar: "té, penja-les un altre cop, que han caigut!" I va costar de fer-li entendre que una de les causes principals de la tardor era que hi ha una classe d'arbres a qui els cauen les fulles en acabar l'estiu. Per a ell no era normal que això passés i creia que els arbres tenen les fulles per guardar-les i donar color, olor i ombra. Però un cop explicats els motius de les caigudes de les fulles i el canvi que es produeix en la natura i en general en tota la vegetació, el Miquel va entendre perfectament que la natura és un ésser viu que evoluciona constantment i que no deixa indiferent a ningú; és a dir que evoluciona com nosaltres, els humans, que canviem constantment.

Amb aquesta constatació, i davant el fet que l'herba del nostre jardí sobrepassava amb escreix l'alçada normal sense que poguéssim controlar-la, vam demanar al nostre veí de Bolvir si podria ajudar-nos a segar-la. L'home, un cerdà jubilat però amatent a tots els canvis, em va dir que vindria amb la seva dalla per donar-nos un cop de mà. La màquina de segar va venir molts anys després.
Ell es deia Joan Crispí i Arró i vivia al costat nostre. "Sort que he vingut" -ens va dir-, "aquesta herba és ja massa alta". I va afegir que quan anava a Barcelona a esporgar els plàtans de l'Eixample, a la tardor, calia afanyar-se a fer-ho perquè cap a primers de març, els arbres ja començaven a treure fulles noves. El Miquel ho va entendre perfectament. Les fulles cauen i creixen de nou i sempre ens ensenyen a quina estació som. Sort en tenim de les fulles que ens obren els ulls.

El + vist

El + comentat