Albert Villaró: “El Pirineu i Andorra són subjectes literaris de primera divisió”

Andorra la VellaAny rere any, novel·la rere novel·la i premi rere premi, l’escriptor Al- bert Villaró es manté com un dels principals ambaixadors del territori pirinenc. Mai més ben dit ambaixador, tenint en compte que aquest és el títol de la novel·la que li va donar el Josep Pla de l’any passat. Abans ja havia obtingut el Carle- many per Blau de Prússia, o el Néstor Luján de novel·la històrica per L’any dels francs. I aquest setembre, el Prudenci Bertrana de no- vel·la, dotat amb 30.000 euros.

A La Bíblia andorrana, Villaró narra l’assassinat d’un banquer andorrà que fa ressorgir l’amenaça que el Principat perdi la sobirania. Una temàtica més que actual i fins i tot un pèl visionària tenint en compte que la novel·la la va tancar poc abans que esclatés tot l’afer de Banca Privada d’Andorra i que sor- tís publicada una notícia als mitjans sobre la suposada voluntat del pa- pa Francesc de suprimir la figura del coprincipat. Aquí sí que es pot dir, per tant, que la ficció ha inspirat la realitat. Per acabar de descobrir tota la trama de la novel·la, però, cal- drà esperar al novembre, quan sor- tirà publicada.

Què suposa haver guanyat el pre- mi Prudenci Bertrana?

A banda de la qüestió econòmica, guanyar un premi és un reconeixe- ment. Una manera d’aixecar el dit i dir “sóc aquí”. Cal tenir en compte que s’hi van presentar 72 novel·les.

¿S’ho esperava?

Des del moment que presentes una novel·la a un premi és perquè està ben acabada, és llegible. Ja n’he fet unes quantes i, per tant, puc calibrar si és digna de concursar o no. Després serà el jurat qui ho decidirà, però un cop la presentes és per- què saps que el material és susceptible de poder guanyar.

De quina manera el pot ajudar ha- ver guanyat el Prudenci Betrana en l’àmbit personal?

Un premi et dóna confiança. La feina de l’escriptor és insegura, incerta. Travesses oceans plens de dubtes, no saps mai si podràs fer una altra cosa. En altres paraules, és una feina molt de picar amb el cap contra la paret. I aquest premi em dóna l’esperança que el que faig pot arribar a interessar.

De tots els premis que té, que ja són uns quants, ¿quin és el que el fa sentir més orgullós?

Sempre hi ha qui diu que el Pla és un dels tres grans premis catalans. Però és molt subjectiu. El Pla va ser un punt d’inflexió per a mi, i aquest d’ara seria de ratificació. Però tots els premis són macos.

A La Bíblia andorrana recupera la figura com a protagonista de l’oficial de policia Andreu Boix, que ja apareixia a Blau de Prússia i l’Escala del dolor. ¿Podríem dir que és el seu alter ego?

No és el meu alter ego, però sí que és veritat que tots els personatges que apareixen a les meves novel·les tenen alguna cosa meva. Perquè sóc jo qui els dóna vida, qui els dóna credibilitat, qui els dóna emocions. La part fosca meva, que

he de tenir per alguna banda, pro-ablement surt reflectida en els personatges dolents. I la part més altruista, més bona –si és que la tinc–, la té el Boix.

¿Continuarem veient el Boix en els pròxims projectes?

No tinc elaborada una planificació a llarg termini, però és probable. M’hi trobo molt bé amb el Boix. Em serveix per explicar Andorra, per explicar com va canviant. L’Andorra que surt a Blau de Prússia, innocent, que busca la puresa, és molt diferent a l’Andorra de l’Escala del dolor i de La Bíblia andorrana. Ara és un país que busca més la supervivència. Cada quatre o cinc anys em va bé fer aparèixer un Boix per veure què m’ha passat a mi com a persona i què ha passat a Andorra com a país. Al capdavall, el que acabo fent és narrar una An- dorra que evoluciona amb el personatge.

La Bíblia andorrana té moltes similituds amb temes que han marcat l’actualitat del país aquest any, com la crisi bancària o una possible pèrdua del coprincipat. Com va viure-ho?

Vaig escriure la novel·la l’estiu de l’any passat i la vaig acabar entre el febrer i el març d’aquest any. Tot el que ha passat ha sigut a posteriori, en una situació que es pot considerar una mica pertorbadora. El primer que em va passar pel cap va ser: “Malament, ara em diran que he sigut oportunista”. No sabia on posar-me. Però al final penses que no pots estar pendent tota la vida del que passa.

¿Es podria definir la novel·la com a visionària?

L’escriptor sempre té les antenes posades. A vegades toques coses molt de premonició i això fa una mica de por. Però senzillament passa perquè el procés d’escriure és un estat alterat de la consciència, que et fa estar més atent als impulsos, a insinuacions, a coses que notes a l’aire. I el que fas és aprofitar-les per construir una història. L’inconscient està molt vinculat al procés de creació.

¿Creu que La Bíblia andorrana ajudarà a donar a conèixer una visió diferent d’Andorra?

Espero que sí. Reivindico una Andorra real, de gent honesta, de gent treballadora. Una Andorra que ha sabut navegar per la història sense fer mal a ningú. Sense guerres, sense tortures, sense repressió. És un país fascinant i hauria de ser un exemple. És un país que no ha colonitzat, que no ha participat mai en guerres. I és un discurs que habitualment no es fa.

De quina manera li influeix a l’hora d’escriure haver nascut al Pirineu?

Crec que el Pirineu i Andorra són subjectes literaris de primera divisió, perquè són llocs on passen moltes coses. I Andorra, pel fet de funcionar com un microcosmos, un petit planeta on hi ha de tot en justa mesura, fa que sigui molt llaminer.

A l’espera que surti publicat La Bíblia andorrana, ¿ja prepara algun altre projecte?

No. Ara estic en fase de carregar piles per tornar a arrencar, encara no sé amb què.

I com carrega aquestes piles l’Albert Villaró?

No escrivint durant una temporada. Fins que un dia estic furiós i començo un altre projecte.

¿Va ser així com va arribar del moment en què es va posar a escriure La Bíblia andorrana?

Sí. Havia acabat Ambaixadors, que és una novel·la molt bèstia, llarga i complicada de trobar. Em venia de gust tornar a terrenys coneguts, confortables. És com tornar a casa. Coneixes el personatge, la família, l’entorn...

¿El seu procés creatiu és constant o irregular?

És a la vegada lineal i insegur. No faig esquemes, no faig proves, em tiro a la piscina des del primer moment. La novel·la avança a mesura que l’escric. És com escalar una via que no ha escalat ningú abans. Em vaig obrint camí a mesura que escric i no sé cap on aniré. Per això mai sé com acabarà. I és més: a vegades tinc un final previst i acabo d’una altra manera totalment diferent. A vegades falten vint pàgines per al final i canvio. De fet, La Bíblia Andorrana acaba de manera molt diferent a com m’havia imaginat en un principi que podia acabar. Fa com un retorn a Blau de Prússia, que és absolutament inesperat. Però això ja és spoiler.