Eugeni Bregolat: "Sóc d’aquí i hi estic més bé que en cap altre lloc"

La Seu d'UrgellPirinenc de naixement i pirinenc de cor. Però amb arrels per tot el món i amb vincles importants a la Xina i a Rússia. Aquest és el perfil d’Eugeni Bregolat (la Seu d’Urgell, 1943), un diplomàtic amb una extensa carrera que l’ha portat a ser ambaixador en diversos països, entre els quals hi ha la Xina tres cops, cosa gens habitual. Ha passat molt de temps des que aquell jove de 17 anys va marxar a Barcelona perquè volia veure món. Però l’home jubilat que ha tornat continua fortament arrelat a aquest territori, que defineix com "el lloc del món on estic millor".

Vostè que ha viatjat per tants llocs i ha conegut cultures tan diferents, ¿per què ha decidit ara tornar al Pirineu?

Perquè jo sóc d’aquí i aquí estic més bé que en cap altre lloc, mai a la vida havia estat tan bé com ara que estic jubilat i faig el que vull. Aquí tinc amics, és el meu món. Jo havia nascut aquí a la Seu i hi havia viscut fins que vaig anar a la universitat quan tenia 17 anys. Després sempre he vingut a l’estiu i per Nadal, sempre he conservat molt contacte amb la Seu. A la gran ciutat hi he hagut de viure tota la vida perquè no he tingut més remei, però m’agrada més un lloc petit com aquest, que pots anar caminant a tot arreu, que no tens contaminació, que no has d’agafar el metro i l’autobús, que coneixes la gent i hi ha molta seguretat. Estic encantat, visc aquí perquè al lloc del món on estic millor és aquí. Ja és hora de tornar i estar tranquil.

¿Creu que l’ha influït haver nascut al Pirineu en la manera de ser i en la vida professional? I si és així, de quina manera?

Tu ets com ets perquè ets d’un lloc concret, d’una família, i això t’influeix en tot el que fas. Jo quan era petit volia veure món i de maneres n’hi ha moltes. Sobretot avui, abans no tantes. Això d’alguna manera em va orientar cap a aquesta feina que he fet. Tenia aquesta il·lusió, i a la universitat, a Barcelona, el món se’m va eixamplar i ja em vaig orientar i tot va ser més fàcil. Els anys d’universitat em van obrir els ulls, treia bones notes i vaig conèixer algun diplomàtic que em va anar encarrilant.

Quan vaig marxar d’aquí no m’hauria atrevit a pensar-ho. Jo vaig acabar l’any 1965, fa 50 anys acabava la carrera i llavors no era tan evident, però Barcelona em va obrir l’horitzó, hi vaig veure les meves possibilitats. A mi l’administració espanyola m’ha tractat d’una manera fantàstica. En una feina és qüestió de tenir afició i moltes hores de vol, que el que facis t’agradi. És tot el secret. Que tinguis sort a la vida també és molt important. En la meva carrera he tingut molta sort. Més bé del que m’ha tractat no em podia tractar, l’administració.

Des que va marxar la primera vegada fins ara que ha tornat per establir-s’hi, ¿com ha vist l’evolució de la Seu i, per extensió, de tota la comarca de l’Alt Urgell?

Quan era jovenet, quan anàvem a la Vansa ho fèiem a peu amb matxos i rucs, i quan van fer la carretera hi havia un camió que li deien la lechera que tardava cinc hores a fer el que ara fem en 40 minuts. No té nom, com ha canviat. Això ha fet un canvi extraordinari! La memòria no t’acaba de reproduir el salt immens que hi ha hagut. Això no s’ho podia imaginar ningú. Canvis inimaginables, i encara que t’aturis a reflexionar la dimensió, no la veus perquè és com la teva cara al mirall, dia a dia. Hauríem de poder tornar enrere i passar-hi vuit dies sencers, menjant el que menjàvem. Si poguéssim tornar 50 anys enrere i hi poguéssim passar una setmana sencera... La memòria no t’acaba de reproduir el salt que hi ha hagut.

Ha estat tres cops ambaixador d’Espanya a la Xina. És un fet poc habitual en la carrera diplomàtica. A què creu que es deu?

En tota la vida, i sóc ambaixador des de l’any 1982, hauré tingut com a mínim mil col·legues ambaixadors, i només he conegut un ambaixador de Mèxic i un de França que van estar a Pequín per segona vegada, i un de Luxemburg a Rússia. És estrany [que es repeteixi]. Hi ha ambaixadors més polítics i els que som estrictament professionals, com és el meu cas. Només he sigut militant amb la UCD del Suárez. Vaig ser ambaixador amb González, Aznar i Zapatero. Jo he sigut estrictament un professional. He passat deu anys a Rússia i dotze a la Xina. En part perquè jo he volgut. He mirat de treballar amb coses que coneixia. Vaig anar a la Xina perquè en aquell moment quedava vacant, es va produir la bona casualitat. Després, quan estava a Madrid de director polític amb Matutes, també es va produir que en marxava l’ambaixador i jo vaig voler anar-hi. I la tercera vegada, també. La casualitat hi intervé molt.

Vostè, que coneix bé la realitat xinesa, ¿què creu que en podem aprendre? ¿I ells poden aprendre alguna cosa de nosaltres?

La Xina avui és un laboratori en tots els terrenys. Estan observant el món exterior amb molt interès per veure on detecten bones pràctiques que puguin imitar traduïdes al seu context –i no copiar mecànicament– o coses dolentes que puguin evitar. El principal rànquing d’universitats del món és el de la Universitat del Transport de Xangai. Què significa que existeixi aquest rànquing? Significa que miren dia a dia què està passant a les universitats del món, per veure què fan i en què s’han equivocat. Al setembre vam assistir a unes jornades allà i ens demanaven que diguéssim coses que els podien ser útils. Jo els vaig dir que anessin a Espanya per estudiar el procés immobiliari, que a la Xina també hi ha excés, o que estudiessin l’estat de les autonomies.

Estan oberts, saben que es van quedar enrere i s’estan posant al dia, i s’hi volen posar en tot i estan mirant per tot arreu. Tenen al voltant de mig milió d’estudiants a l’estranger, i si fa uns anys els estudiants que tenien fora ja no tornaven, ara la majoria sí que ho fan perquè on et pots fer ric més fàcilment és allà.

I què podem aprendre de la Xina? Per començar, allí la gent treballa molt. Són molt emprenedors, estalvien molt, el 40%-50% del que guanyen. Són els vells valors que aquí teníem. Hem de recuperar els valors, que sembla que també han emigrat. A la Xina la família és molt forta i es respecten molt els vells. Quan tens 30 anys ja tens la mateixa intel·ligència, però no tens l’experiència de la vida, la que dóna els anys. Hi ha un respecte per la gent gran que s’hauria de mantenir, perquè aquí s’està perdent i els vells volen ser joves. Allà és un valor general de la societat, aquí també hi és, i abans més que ara, i d’alguna manera es va difuminant. Avui la família és diferent, ha quedat més reduïda.

Amb la visió que li donen els anys d’experiència diplomàtica, ¿com veu el futur de Catalunya?

La gran majoria de catalans durant molts anys s’han sentit contents dins de la Constitució i ara ja no és així, cal fer una profunda reflexió per veure què ha passat i cal recuperar el consens, asseure’s a parlar i trobar en què estan tots d’acord.

Espero que passi, perquè el que no sigui això, no sé on anirà a parar...Tota la vida he treballat per defensar els interessos de Catalunya dins d’Espanya, no sé veure el món d’una altra manera. Admeto que hi hagi gent que ho vegi d’una altra manera, i que digui: "Sóc català i només català". Per a mi ser català, ser espanyol i ser europeu és com una ceba que té diverses capes, jo no hi veig cap contradicció. Potser si hagués viscut tota la vida aquí...

Sí que noto que hi ha una falta de comprensió. A Madrid –no tothom però sí molta gent– es té un tipus de discurs, com aquí. El que hi ha és una falta de diàleg i de comprensió. Existeix una teoria que s’ha establert allí sobre els catalans i una aquí sobre tot allò d’allà. Hi ha una falta de diàleg i de comprensió. Tinc l’esperança que això s’arregli i l’única manera és parlant i refent el consens constitucional.

Què s’endú de cada mudança?

El que m’enduc són llibres i altres objectes. Al final acabes comprant trastos perquè has d’omplir les parets. Com en el cas dels quadres, que a la Xina la natura té un sentit que aquí no té. Aquí som com taoistes de manera directa sense que ningú ens ho hagi ensenyat. Aquí dalt m’hi sento identificat.