Acebes, l'11-M: "ETA ha aconseguit el seu objectiu"

Els moments clau de la investigació i la gestió política de la massacre de Madrid

Eren les 7.39 h de l'11 de març del 2004 quan tres bombes van esclatar en un tren que arribava a l'estació d'Atocha de Madrid.


Instants més tard, ho feien set bombes més en altres vagons. Era l'acció terrorista més gran de la història d'Espanya, que va activar una gran acció de solidaritat ciutadana i que es va produir quan faltaven tres dies per a les eleccions generals.

11 de març del 2004

En els atemptats comesos per la cèl·lula terrorista d'Al-Qaida van ser assassinades 191 persones: 34 van morir al tren que va esclatar a l'Estació d'Atocha, 63 al tren que va esclatar davant del carrer Téllez, 65 a l'estació del Pozo del Tío Raimundo, 14 al tren de l'estació de Santa Eugenia i 15 a diversos hospitals. Més de 1.800 viatgers van resultar ferits.

Un atac contra la població civil, "contra el cor de la ciutat, contra el seu motor", afirmava després dels atemptats Alberto Ruiz-Gallardón, que en aquell moment era alcalde de Madrid.

Deu anys més tard, no hi ha dubte que l'11-M va marcar un abans i un després en la resposta ciutadana enfront d'una emergència d'aquella magnitud.

Taxis i autobusos es van convertir en ambulàncies improvisades, veïns que, vestits amb pijama, baixaven al carrer a auxiliar de forma voluntària els ferits, pacients dels hospitals que cedien els seus llits a centenars de lesionats, ciutadans que deixaven la feina per anar a donar sang.

En un principi, l'autoria dels fets va ser molt confusa. Més acostumats als atemptats d'ETA, la massacre jihadista també va provocar una gran tensió política. Els partits van decidir suspendre les campanyes, a tres dies de les eleccions generals.

Dues hores més tard de l'atemptat, el llavors president del govern espanyol, José María Aznar, convocava un gabinet de crisi i al migdia el ministre d'Interior, Ángel Acebes, assegurava que "no hi havia dubte de l'autoria d'ETA".


El líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, proclamava que era el moment de tota la unitat democràtica davant l'atemptat més gran de la història d'Espanya.

Des del primer moment, els ciutadans es van preguntar qui havia estat l'autor dels fets mentre agafava força la hipòtesi jihadista.

Mentrestant, milers de ciutadans sortien al carrer en mostra de solidaritat amb les víctimes, en una de les mobilitzacions més grans de la història.

Pràcticament tots els sondejos apuntaven a una victòria del nou candidat del PP Mariano Rajoy, enfront del també nou candidat José Luis Rodríguez Zapatero, que el 14 de març del 2004 es convertia en el nou president del govern espanyol.

El govern del PP va mantenir l'autoria d'ETA durant els primers moments, però es va començar a diluir la mateixa tarda dels atemptats, quan Acebes va informar de la localització d'una furgoneta amb set detonadors i una cinta en àrab amb versicles de l'Alcorà a Alcalà de Henares.  

El ministre d'Interior va reconèixer que no descartava cap línia d'investigació, encara que va insistir que ETA n'era la principal sospitosa. 

Poc després, un grup vinculat a Al-Qaida es va atribuir els atemptats, encara que es va dubtar de la credibilitat del missatge.

El fet que durant moltes hores després de la massacre el govern d'Aznar insistís que tots els indicis apuntaven a ETA, va propiciar rebuig i sospita que l'executiu ocultava la veritat amb un suposat ànim electoral.

)

12 de març del 2004

Davant les crítiques, l'endemà, el 12 de març del 2004, Aznar va garantir als espanyols que hi hauria una total transparència i que s'informaria puntualment de cadascun dels avanços policials.

Aquella mateixa tarda, Interior reiterava que ETA seguia sent la principal línia d'investigació i onze milions de persones es manifestaven per tot Espanya en rebuig dels atemptats. Molts ciutadans van aprofitar per exigir transparència al Govern i reclamar tota la veritat.

13 de març del 2004

L'exigència es va fer cada vegada més forta. El 13 de març del 2014 es va viure una jornada de reflexió atípica, amb concentracions a la seu del PP acusant ja directament el govern espanyol d'ocultar l'autoria dels atemptats.



Amb els manifestants a la porta, Mariano Rajoy denunciava davant les càmeres la coacció que suposaven aquelles protestes en plena jornada de reflexió. Des del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba responia que els espanyols mereixen "un govern que no enganyi".

Aquella mateixa nit, Ángel Acebes va informar de la detenció de diversos ciutadans marroquins per la seva relació amb els atemptats, i passada la mitjanit, apareixia un vídeo del portaveu d'Al-Qaida atribuint-se l'autoria de la massacre.

)

14 de març del 2004

Tot i la tensió d'aquells dies, el 14 de març del 2004 va ser una jornada electoral amb completa normalitat democràtica i amb una participació massiva dels ciutadans. Els resultats van capgirar tots els sondejos que s'havien fet dies abans dels atemptats, en un tomb electoral sense precedents. El PSOE va obtenir majoria absoluta amb 164 escons, davant els 148 escons del PP.

El PP no va dubtar a dir que els atemptats i tot el que va succeir els dies posteriors van tenir un efecte decisiu en la seva derrota.

La investigació

Dos mesos després, el Congrés dels Diputats va aprovar la creació de la comissió parlamentària d'investigació sobre els atemptats.

)

En les hores i dies següents de la tragèdia hi va haver més d'una desena de detinguts. La motxilla-bomba sense esclatar que va ser trobada al tren de l'estació d'El Pozo, va permetre conèixer el tipus d'explosiu i el número de targeta de telèfon mòbil al qual estava connectada.

Segons la investigació, l'atemptat va ser obra del Grup Islàmic Combatent Marroquí (GICM), autor de la mort de 45 persones a Casablanca el maig del 2003.

El 3 d'abril, la policia va localitzar i encerclar diversos membres del comando terrorista a Leganés. En veure's acorralats, els set integrants es van suïcidar fent esclatar el pis on s'havien atrinxerat quan els Geos començaven l'assalt. També va morir un policia.


El judici

El 15 de febrer del 2007 va començar el judici a Madrid. La sentència, que va arribar el mes d'octubre del mateix any, va concloure que en els atemptats hi van participar 22 homes, 7 que es van suïcidar a Leganés, 14 de processats i una persona sense identificar.

A data d'avui, l'11-M és un cas "judicialment resolt", encara que no està tancat, ja que la sentència va deixar oberta la possibilitat que hi poguessin haver més terroristes implicats i el jutjat de l'Audiència Nacional que va investigar l'atemptat manté oberta una peça amb els perfils genètics que van quedar sense identificar.

Dels 18 condemnats, 14 segueixen a presó, encara que aquesta xifra es reduirà aviat a 13 amb l'excarceració de l'exconfident de la Guàrdia Civil Rafá Zouhier, que haurà complert la pena imposada de 10 anys.

Les víctimes

Durant aquests anys, l'Estat ha indemnitzat les víctimes amb més de 318 milions d'euros. Prop de 200 ferits i familiars encara necessiten ajuda psicològica per estrès posttraumàtic, ansietat o depressió. Encara hi ha una persona que continua hospitalitzada en estat vegetatiu i fins a 89 persones pateixen les ferides que els han deixat invàlids o amb un grau de discapacitat física que les inhabilita per treballar. La cara més visible de les víctimes ha estat Pilar Manjón, presidenta de l'Associació 11-M, que ha estat molt contundent amb la gestió del govern espanyol dels atemptats.

)

L'amenaça terrorista

Deu anys després, les forces de seguretat han hagut de reforçar la lluita contra el terrorisme internacional i fins i tot multiplicar per cinc els efectius especialitzats.

Encara que l'amenaça d'un nou atemptat ha baixat notablement, la policia i la Guàrdia Civil no abaixen la guàrdia i es mostren preocupades pel fet que Espanya sigui el centre de cercles de captació jihadista, principalment Ceuta i Melilla.

11-M: ferides sense guarir de la teoria de la conspiració

Més continguts de