Santi Vila: “Ara mateix Puigdemont prioritza la lleialtat a la vàlua”

L'exconseller va visitar Puigdemont a Waterloo, amb qui "discrepa" però conserva la relació personal

L’exconseller Santi Vila exposa la seva experiència al judici del Tribunal Suprem en el llibre Vèncer i convèncer (Pòrtic), un assaig que esdevé una crítica al Procés i una aposta per la via pactada.

¿Vèncer qui i convèncer qui?

El consens constitucional s’ha trencat i hi ha més de dos milions de catalans que ja no se senten representats per l’ordenament constitucional del 1978. Si volen que el projecte d’Espanya sigui viable en el futur, no n’hi ha prou amb vèncer i reprimir. Crec que a més a més d’això s’ha de convèncer.

¿Creu que l’Estat té incentius per convèncer?

Ara el sobiranisme ha d’anar a unes eleccions i hi ha dues propostes: la de JxCat i la d’ERC. Totes dues saben, però, que s’ha d’acabar negociant. Un altre tema és que uns pensen que l’Estat només s’avindrà a negociar per força i després d’una dinàmica de contestació, de revolta cívica i de desobediència, i els altres creuen, en canvi, que cal intentar-ho amb guant blanc, és a dir, desinflamant, seient en una taula, com ho haurien fet els polítics antics. Aquestes dues estratègies necessiten validació ciutadana urgent.

Què creu que poden negociar?

Confio que el punt zero de la negociació: que abans que el conflicte polític, hi hagi el conflicte humà. Hi ha persones que estan patint.

Amnistia.

Sí, sortir de la presó. La via que pot tenir més recorregut és la possible reforma del Codi Penal i l’eliminació del delicte de sedició.

¿I pel que fa al conflicte polític?

Hem vist que el camí de la independència és molt difícil i que si es vol seguir -perquè és molt legítim i honest mantenir les conviccions independentistes- s’ha de fer millor. Si ha estat tan tortuós i ha generat tant de dolor, jo dic: “Escolta, ¿i si tornem a assajar si la reconciliació és possible?”. Això em genera moltes crítiques.

Què entén vostè per reconciliació?

Actualitzar el consens constitucional, reconèixer que som una nació, que tenim tot el dret a votar el nostre vincle amb el conjunt dels espanyols.

¿Això vol dir un referèndum d’autodeterminació?

Un referèndum d’autodeterminació si el marc legal ja ho permet o potser fins i tot, prèviament, una votació del conjunt de la ciutadania catalana al voltant d’una actualització constitucional que ens reconegui com a nació, que ordeni els continus conflictes competencials, que actualitzi el que considerem que és una situació injusta des del punt de vista fiscal, tots els greuges en matèria d’inversions... Hi ha un greuge objectiu que no és sentimental.

¿Estaríem parlant d’alguna cosa més que l’Estatut del 2006? Nació, finançament...

Sens dubte, estem en un altre estadi. Ho vaig dir el 2017: les coses mai més tornaran a ser com van ser. Greuges i més bon repartiment de la quota d’Estat, que en aquests moments capitalitza només Madrid.

Què votaria en un referèndum d’independència?

Depèn de quin fos l’oferiment que ens fessin els espanyols i depèn de quins fossin els costos que racionalment parlant veiéssim que tindria apostar per la independència. Això de la revolució dels somriures era un oxímoron.

En el llibre els president, Quim Torra, no surt ben parat.

La seva presidència ha estat accidental. He vist un home noble, patriota, però molt més còmode vinculat a l’activisme que a un rol institucional que ha fet per disciplina. I en circumstàncies tan extremes he enyorat un govern i un president professional. Ell mateix es va presentar com a vicari del president Puigdemont. Per això dic: “Convoquem eleccions ja”.

Si les eleccions fossin demà, a qui votaria?

Sincerament no em sento representat del tot per cap partit.

¿És veritat el que diu Marta Pascal, que no es pot discrepar de Carles Puigdemont?

No. Aquesta és una impressió injusta. Jo discrepo molt del president Puigdemont. Hi ha una discrepància política de fons, de confiança cap al que pot donar de si Espanya.

Es pot discrepar, però una altra cosa és que en prendre decisions sobre el partit digui “Tu no, tu sí”.

És un home molt implacable en aquest sentit. Les seves decisions polítiques s’han de contextualitzar. Està entre l’espasa i la paret, perquè l’Estat està sent molt implacable. En aquests moments el president prioritza la lleialtat a la vàlua, i potser en altres circumstàncies es podria envoltar de quadres més valuosos, però ara el que ha de fer és dir “Quins són els que em són més lleials?”.

¿L’ha anat a veure a Waterloo?

Sí. Les diferències polítiques es van fer molt petites i les ganes de plorar i d’empatitzar en el moment tant trist que vivíem molt grans. Sento una gran admiració per com porta la creu de l’exili i de la presidència, de ser el 130è president de la Generalitat i haver hagut de viure aquest moment. Ell viu ara, jo crec, desconcertat, com alguns que el van empènyer al precipici s’erigeixen com els baluards de posicions pragmàtiques i possibilistes. “Com ens hem de veure -diu-. ¿I en aquell moment no em podien haver ajudat una mica més?”.

¿Parlava d’Oriol Junqueras?

No m’hi vull posar.

¿Com porta la creu?

D’una manera molt honorable. Per això em genera tanta admiració. Jo li deia en el terreny de l’amistat que potser és massa exigent amb ell mateix. Jo no ho seria. M’han criat en una cultura més hedonista, més pragmàtica, de “¿vols dir que val la pena de ser tan idealistes i patir tant?”.

¿L’espai postconvergent com ha d’acabar?

Hem d’anar tots a l’una. S’assemblen molt més del que reconeixen. A l’espai convergent hi havia sobiranistes i independentistes.

¿Això és regalar-li la bandera de la independència a ERC i a la CUP?

Quan aconseguim desinflamar i que no hi hagi ningú a la presó, a Catalunya aflorarà l’eix ideològic. Pere Aragonès ha fet uns pressupostos que pentina ben fort des del punt de vista fiscal a tot el que es mou.

¿Tindria dificultats per votar-los?

No votaria aquests pressupostos. Si fos al PDECat, tindrien problemes per tenir el meu vot a favor.

Santi Vila: vèncer i convèncer des de fora