Una legislatura d’incompliments i l’agenda marcada pels creditors

• RESCAT BANCARI
• REFORMA LABORAL
• RETALLADES I REDUCCIÓ DEL DÈFICIT
• PUJADA D’IMPOSTOS
• FORAT A LA SEGURETAT SOCIAL

Mariano Rajoy va arribar a la Moncloa prometent que no apujaria impostos, que no faria retallades en sectors com la sanitat, les pensions i la funció pública, i proclamant que el país no seria rescatat. El president espanyol incomplia la majoria d’aquestes promeses amb una bateria de mesures, aprovada poc més de mig any després d’arribar a la presidència, que incloïen retallades en aquests àmbits, a més de la pujada de l’IVA. Abans, només un mes i mig després d’arribar al poder, ja havia incomplert la promesa de no abaratir l’acomiadament aprovant una reforma laboral liberalitzadora.

La legislatura que ara es tanca ha sigut molt intensa en qüestions econòmiques. I no seria just valorar-la sense tenir en compte les pressions d’organismes externs. Rajoy ja ho preveia així, i va dividir els poders econòmics dins del govern. El ministeri d’Economia va recaure en un home sense carnet del PP i amb bona relació amb els anomenats mercats, Luis de Guindos, l’encarregat de negociar amb els creditors externs. El d’Hisenda va ser per a un polític de confiança, home de partit i fidel a les estructures del PP, Cristóbal Montoro.

La pèssima relació entre els dos ha tingut com a resultat una legislatura de descoordinació en l’àrea econòmica. A Montoro li ha tocat la part més amarga: ell és la cara de les retallades, les pujades d’impostos i la pressió a les comunitats autònomes. I De Guindos ha aprofitat la divisió de poder per espolsar-se les culpes d’aquestes mesures quan ha pogut. Ell va ser qui va negociar un altre dels incompliments de Rajoy, que havia dit en diverses ocasions que Espanya no seria rescatada. El 9 de juliol del 2012 l’Estat sol·licitava a la Unió Europea un rescat de 100.000 milions per recapitalitzar la seva banca. Aleshores van arribar els homes de ne gre i les retallades més salvatges de l’era Rajoy, que van incloure eliminar les pagues extres dels funcionaris, o la congelació de les pensions, tot i que igualment ha deixat un forat a la Seguretat Social.

Aquell rescat va suposar perdre en part l’autonomia econòmica i explica alguns dels incompliments electorals, com la pujada de l’IVA. Alguns dins del govern espanyol eren partidaris de demanar fins i tot el rescat total, que hauria suposat una intervenció econòmica encara més profunda, com a Grècia i Portugal. Això es va evitar, per imposició de Rajoy, amb el suport de Montoro, i contra l’opinió de De Guindos, segons fonts de l’executiu. I ha servit al candidat del PP a la reelecció per presumir d’haver evitat el rescat, una afirmació inexacta.

Però és innegable que les mesures han tingut un impacte en l’economia. Algunes dades poden fer pensar que aquest impacte ha sigut molt positiu. Al cap i a la fi, Espanya creix avui el doble de la mitjana europea i ha reduït considerablement el dèficit -tot i que sobretot per la pujada d’impostos-. “Les bones dades responen a les polítiques que ha dut a terme el govern espanyol”, afirma sense dubtar el professor de l’IE Business School Rafael Pampillón, que considera que la millora de les exportacions ha posat les bases per al necessari canvi de model productiu a Espanya.

Però hi ha altres dades que parlen per elles mateixes, i Rajoy tanca la legislatura amb menys ocupació que quan va marxar, salaris més baixos i feina de més mala qualitat. “Quan Rajoy va arribar a la Moncloa les exportacions creixien un 15% i ara un 4%. Ha guanyat competitivitat abaixant salaris i, si t’especialitzes en productes barats, sempre hi ha algú que els fa més barats que tu”, considera l’economista José Carlos Díez, que també afirma que la renda disponible ha baixat a nivells del 2003.