NOVETAT EDITORIAL

Assaig general de l’autocrítica del Procés

L’acte de presentació del llibre de Francesc-Marc Álvaro 'Assaig general d’una revolta' es converteix en la congregació ideològicament més transversal que es recorda a la capital en molt de temps

Hi ha clubs que són més que un club i hi ha actes de presentació d’un llibre que són alguna cosa més. Això es va poder comprovar aquest dilluns de forma nítida en l’acte de presentació del llibre de l’escriptor i columnista de La Vanguardia Francesc-Marc Álvaro Assaig general d’una revolta, que es va convertir en la congregació ideològicament més transversal que es recorda a la capital catalana en molt de temps. Per anar d’un extrem a l’altre, hi havia des de Joaquim Coll, un dels fundadors de Societat Civil Catalana, fins a Sergi Sol, mà dreta d’Oriol Junqueras. Entremig, figures destacades d’ERC (el president del Parlament, Roger Torrent, i els consellers Josep Bargalló i Esther Capella), del PSC (l’expresident José Montilla i el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni), del PDECat (l’expresident Artur Mas, el líder del partit David Bonvehí, i crítics com Carles Campuzano o Lluís Recoder), els principals advocats de la defensa del judici de l’1-O (Xavier Melero, Andreu Van den Eynde, Jordi Pina) i noms propis com Joan Coscubiela, Javier Godó o l’actual president de Foment, Josep Sánchez Llibre.

Quan hi ha tanta transversalitat la notícia ja no és qui hi ha anat sinó qui no. I aquí cridava especialment l’atenció l’absència de representants del puigdemontisme. Queda clar, doncs, qui considera que l’autocrítica no és benvinguda. I és que el llibre és justament això, un assaig general d’una autocrítica del Procés des de dins de l’independentisme que segurament encara haurà d’anar més enllà, però que sempre tindrà aquest primer llibre de referència.

Per representar aquesta transversalitat Álvaro va triar com a presentadors el director del seu diari, Màrius Carol, la directora de l’ARA, Esther Vera, i el d’ El món a RAC1, Jordi Basté. Vera va definir el llibre com “una aproximació honesta que no agradarà als maximalistes d’una banda i l’altra”, Carol va pronosticar que “no deixarà ningú indiferent” i Basté va lloar la capacitat dialèctica d’algú que “parla de tu a tu als polítics”. Tots tres van destacar el coratge i la valentia de l’autor.

L’al·ludit no es va allargar gaire per no revelar les claus del llibre, però sí que va deixar clara una cosa: “És el llibre més difícil que he escrit mai”. Álvaro va fer un exercici de sinceritat quan va confessar què havia volgut fer amb el text. “Jo m’he volgut aclarir, perquè cal dir que tots hem participat d’una certa confusió”. I va desitjar que algun dia algun col·lega a Madrid faci el mateix exercici des de la banda de l’estat espanyol. Sense convicció ni confiança, això sí.

Finalment, Álvaro es va atrevir a proposar una fórmula: “Paciència, correcció, intersecció”. Ahir va haver-n’hi elevades dosis a la Casa del Llibre de Barcelona. Per això em vaig quedar amb un dubte: ¿no deu ser que els periodistes estan fent ara la feina dels polítics?

Més continguts de