El Consell d'Estat: així és l'òrgan que ha acordat per unanimitat enviar al TC la declaració rupturista

Creu que hi ha "fonaments jurídics" per suspendre la resolució. Integren l'òrgan els exucedistes Herrero de Miñón i Lavilla; Fernández de la Vega, del PSOE, o Romay Beccaria, del PP. És un òrgan consultiu amb consellers vitalicis i un pressupost superior als 10 milions d'euros

"El Consell d'Estat és una de les institucions més antigues d'Espanya. Els seus antecedents poden rastrejar-se fins a l'aula règia de la monarquia visigoda". Amb aquesta pompositat s'autodefineix un òrgan que ja existia durant el regnat dels Reis Catòlics i que té la seu al cèntric Palau de Consells del carrer Mayor de Madrid.  Han estat els primers en pronunciar-se sobre la constitucionalitat de la resolució sobiranista aprovada ahir per Junts pel Sí i la CUP. La reunió ha durat poc més d'una hora i han acordat per " unanimitat" suspendre la resolució rupturista. Consideren que existeixen " fonaments jurídics" per impugnar-la, apel·lant tant a l'article 161.2 de la Constitució -que permet a Mariano Rajoy demanar la suspensió cautelar al TC- i els articles 76 i 77 de la llei orgànica del TC, que es posicionen en el mateix sentit. El govern espanyol va demanar immediatament el dictamen i, un cop el rebi, Mariano Rajoy convocarà el consell de mnistres i aprovarà el recurs al TC.

El Consell d'Estat és un organisme exclusivament consultiu que té com a funció principal emetre dictàmens sobre les qüestions que li consulti el president del govern espanyol, els ministres o el president d'una comunitat autònoma. En alguns casos són preceptius –la seva elaboració és obligada– i en altres se'ls pot demanar opinió per donar robustesa i contundència jurídica a les lleis. En el cas dels  recursos al TC la consulta és preceptiva, però el seu dictamen és, com tots, no vinculant.

Per tant, el que fa en definitiva són informes preceptius o facultatius de les lleis i mesures que s'impulsen a l'Estat. Les seves opinions, que preparen un nodrit grup de lletrats sota la supervisió dels consellers, tenen valor polític. De fet, la mateixa composició de l'òrgan fa que el seu posicionament sigui transcendent. Actualment el president del Consell d'Estat és el gallec José Manuel Romay Beccaría, que va ser ministre de Sanitat i Consum durant el primer govern de José María Aznar i és considerat el mentor polític de Rajoy. Del seu plenari en són consellers nats els expresidents del govern espanyol, i també personalitats com el fiscal general de l'Estat, el governador del Banc d'Espanya i el president de la Real Academia Española. També en poden formen part exministres i expresidents i exconsellers autonòmics, com ara l'extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, en aquest cas, com a consellers electius. En aquest rang també hi ha Manel Silva, dirigent d'Unió molt proper a Josep Antoni Duran i Lleida. José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero en van ser membres nats després de deixar la Moncloa, però van acabar  deixant el càrrec per les incompatibilitats amb les seves activitats.

Entre els consellers permanents, que són vitalicis en una institució amb un pressupost de més de deu milions d'euros a càrrec de l'Estat, i els que preparen el dictamen sobre la resolució, hi ha, a més de Romay Beccaria, Landelino Lavilla, polític i jurista nascut a Lleida. Membre de la UCD, va ser president del Congrés, i també Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució i una de les poques veus conservadores que a Madrid fa temps que clamen per una negociació entre els governs de Catalunya i Espanya. També en forma part l'exvicepresidenta del govern espanyol María Teresa Fernández de la Vega, que va viure en primera persona els anys convulsos de negociació de l'Estatut. L'ex mà dreta de Rodríguez Zapatero va mantenir sempre una bona entesa política amb l'expresident de la Generalitat José Montilla. Altres membres són el diplomàtic Alberto Aza –ex cap de la casa reial–, Miguel Rodríguez-Piñero, Fernando Ledesma, José Luis Manzanares i Enrique Alonso.

És una institució de perfil públic baix, de la qual es parla només quan ha de fer dictàmens polèmics,  com el del 9-N o el que va fer posant pegues a la llei Wert, que malgrat tot es va aprovar sense correccions.