Català, de Catalunya
GENTILICIS Quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana, el 1931, va saludar la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume al crit de "catalans!" Quatre dècades després, el seu successor Josep Tarradellas va sortir al mateix balcó i va substituir el gentilici per la formula "ciutadans de Catalunya". Els analistes del moment ho van interpretar com una picada d'ull a la població d'origen immigrant, i van lloar l'instint del vell president, que tot i els 40 anys d'exili estava al cas dels profunds canvis sociològics esdevinguts al seu país. Aquest cap de setmana el PP ha recorregut el camí a la inversa. Ja no es diu Partit Popular de Catalunya, sinó Partit Popular Català, en el que suposa l'enèsima operació de maquillatge d'una formació que és percebuda pel gruix de la ciutadania com la principal fortalesa de l'espanyolisme a casa nostra. Dubto de l'eficàcia d'aquest lífting, perquè no és el primer ni el segon. Recordo molt bé Javier Arenas en un míting a Barcelona proclamant a crits " somos el partido de centro catalanista ", al costat de Josep Piqué.
IDENTITATS Si el que pretén el PP és evidenciar que és un partit d'aquí, té tot el dret a fer-ho, perquè els seus vots són tan vàlids com els de qualsevol altre partit democràtic. Però els populars corren el risc de situar-se -un cop més- contra corrent. Catalunya ha tornat a canviar per l'arribada d'immigrants dels cinc continents. Davant del paisatge humà actual, Lerroux no hauria sabut ni quina cara fer. El catalanisme, lluitant contra els seus propis tics essencialistes, intenta donar-hi resposta, evolucionant cap a una formulació més cívica i transversal, que entén Catalunya com una comunitat de drets i valors, amb una identitat troncal però compatible amb tota mena de sentiments de pertinença. I, mentrestant, el PP defensa una idea unívoca de la catalanitat, que es basa en aquest precepte: ser català és una manera de ser espanyol. Un accent, com en diria Carme Chacón.
EL FUTUR Les enquestes diuen que una àmplia majoria dels ciutadans de Catalunya no votarien mai el PP. Aquesta és la seva feblesa. Però això no vol dir que no tingui opcions de creixement. De fet, el seu nínxol de vot és prou rellevant i pot créixer si CiU enfila decididament el camí del sobiranisme i si el PSC es manté en aquesta mena de coma induït. Per tant, l'audaç Alícia Sánchez-Camacho té motius per sentir-se amoïnada i optimista al mateix temps: en una Catalunya cada cop més sobiranista, el PP possiblement creixerà per reagrupar tot el vot dels partidaris de l' statu quo . I acabo amb una obvietat que potser convé recordar: si Catalunya arriba a tenir un estat propi (de la mena que sigui) el PP seguirà existint i reivindicant l'espanyolitat en nom de molts ciutadans d'aquest país. El nostre deure democràtic és acceptar-ho i treure'n les conclusions pertinents. El d'ells, renunciar a l'ús de la força coercitiva de l'estat espanyol, quan arribi el moment. Seria molt català. Però això potser és demanar massa.
