Ciutadans perd suports i queda molt lluny de les expectatives

BarcelonaRepetir o superar a Catalunya els 736.000 vots obtinguts el 27-S era un dels propòsits de Ciutadans, que aleshores va ser la segona força més votada amb un percentatge que fregava el 18%. Retenir aquell electorat, mig milió més que a les municipals del maig, podria indicar que el projecte d’Albert Rivera tenia recorregut fora del paradigma plebiscitari. En els primers dies de campanya fins i tot es va arribar a especular que podrien ser la candidatura més votada.

Tanmateix, el resultat del 20-D deixa oberta l’anàlisi. El partit taronja obté al voltant de 485.000 vots (poc més del 13%), que es tradueixen en cinc diputats a Catalunya, quatre a la demarcació de Barcelona i un a la de Tarragona. És a dir, hi ha una pèrdua considerable de suport en només tres mesos. Han quedat pel camí 250.000 votants, que aquesta vegada no han fet confiança a Rivera. Gairebé cinc punts percentuals menys.

L’estrany cas del vot dual

¿És Ciutadans víctima d’un vot dual paradoxal? Duplica Catalunya Sí que es Pot en l’eix plebiscitari però queda per darrere d’En Comú Podem i el PSC quan l’eix és esquerra-dreta. I encara més, obté millors resultats al Parlament català que al Congrés espanyol, quan la lògica històrica prèvia sempre atorgava més protagonisme als partits d’abast estatal. Als politòlegs se’ls gira feina. En qualsevol cas, en la batalla entre els emergents, el partit taronja també surt derrotat davant els morats arreu, cosa que capgira el que avançava el CIS fa unes setmanes. La disputa per tenyir amb un altre color l’antic cinturó roig que al setembre tenia tonalitats taronges ara se l’emporten els comuns.

Amb els números a la mà, els cinc diputats obtinguts per Ciutadans a Catalunya són pocs per a les expectatives creades, i el percentatge de vots és lleugerament inferior al que han aconseguit en el global estatal. És a dir, el territori on Ciutadans tenia més implantació no ha confiat prou en el seu programa. Una altra lectura és que l’electorat català ha votat més a l’esquerra, premiant fins i tot el PSC abans que a l’equip de Rivera. De ser la segona força més votada a les quatre circumscripcions el 27-S, ha passat a ser la quarta a Barcelona i la cinquena a Tarragona, i a quedar fora del repartiment d’escons a Girona i Lleida. No es poden fer comparacions amb les eleccions del 2011 perquè Ciutadans no s’hi va presentar, però és evident que aquest 20-D no desprèn l’alè d’eufòria que transmetia Inés Arrimadas fa només tres mesos.

La cúpula de Ciutadans a Catalunya va seguir ahir l’escrutini a l’Hotel Barceló Sants. És l’hotel que trien alguns músics que viuen a Madrid quan vénen a Barcelona a fer promoció: atenen els periodistes i quan acaben només han de baixar a l’estació per tornar cap a Madrid amb l’AVE. Línia directa i ràpida cap al lloc on es remenen les cireres. Rivera volia que aquestes eleccions deixessin Ciutadans com a força determinant per a la formació d’un govern a la Moncloa. Per complir aquestes expectatives era imprescindible un gran resultat a Catalunya, anar més enllà del 17,9% dels vots, i no ho han aconseguit. És evident que l’onada que va enlairar Arrimadas no ha impulsat amb la mateixa força Juan Carlos Girauta. L’ambient a l’Hotel Barceló Sants era tan enigmàtic com els gestos de Clint Eastwood a Sense perdó. “Anem bé però anirem millor”, deia amb la boca petita una militant esperançada quan el partit taronja obtenia cinc diputats a Catalunya amb el 38% escrutat. Era la cinquena força, amb el 12,36% dels vots. I la situació no millorava amb el 50% escrutat, ni amb el 79% ni amb el 92%. Sí que hi havia millores en altres territoris, i a l’hotel es van sentir uns aplaudiments ben forts quan el partit va arribar als 40 diputats.

El senyal inequívoc que les coses no havien sortit com esperaven és que Girauta no va valorar en públic els resultats fins a mitjanit, quan l’escrutini ja era pràcticament definitiu. El cap de llista per Barcelona va esperar que abans parlés Albert Rivera des de Madrid, respectant la cadena de comandament, cosa habitual tant en la vella com en la nova política. El discurs que arribava AVE enllà era que Espanya havia canviat. I a l’hotel de Sants ressonaven els aplaudiments.