Publicitat
Publicitat

CRÒNICA

Debat de política general o el paisatge abans de la batalla

A la líder de C’s l’ha traït la nostàlgia, com també deu sentir certa nostàlgia de l’antic PSC en Miquel Iceta

El president de la Generalitat fa el discurs del debat de política general amb tranquil·litat. Al llarg dels 29 folis -el periodistes que hem assistit al discurs en tenim una còpia-, Carles Puigdemont ha viatjat per tots els punts cardinals de la política catalana amb un esperit de descobridor de nous horitzons. D’aquestes terminals abans en deien Ítaca: economia, agència tributària, política lingüística, cultura, sanitat, habitatge, Mossos, política antiterrorista i ciberseguretat, seguretat vial i justícia. El discurs presidencial ha anat d’est a oest, de nord a sud de la geografia catalana en un to, segons Inés Arrimadas, la cap de l’oposició, triomfalista. En aquests temps terribles, la lírica queda fora de lloc.

A diferència del que va succeir en la moció de confiança, l’hemicicle sembla una classe universitària de dilluns a les nou del matí. La sessió es hipotensa i, observant l’expressió dels parlamentaris, rememoro aquella frase que vaig sentir en veu de l’actriu Amparo Soler Leal i en presència del seu marit, el productor Alfredo Matas: “Quan estic en un acte i m’avorreixo, poso la cara i me’n vaig”. En aquest debat amb poca hemoglobina ambiental, les nostres senyories semblen fidels a la màxima de l’actriu de La escopeta nacional, encara que la fidelitat depèn, també, de si són figurants, actors secundaris o actors principals d’aquesta trama política. Això de ser parlamentari té un gran mèrit. Observo Lluís Llach i sóc incapaç de no viatjar amb ell al Senegal.

Ahir vaig trobar un pòster electoral d’aquell partit que un dia va ser el Partit en un bagul de casa. “Visca Catalunya para todos. Vota comunista, vota PSUC”, diu en un perfecte catallano. El vaig fotografiar i vaig enviar la foto via WhatsApp al Toni Comín, germà de sang psuquero. La vida és un joc d’atzar. A les 10.45 h, la presidenta Carme Forcadell decideix fer un recés temporal i em trobo el meu germà de sang política al bar. Abans d’ocupar una taula amb en Comín en el sector de Junts pel Sí, em trobo en Julià de Jòdar, antic company de batalles editorials. Diu en Julià que això de la vida parlamentària no li agradava. Hem perdut un gran parlamentari, però la literatura hi ha sortit guanyant. Amb en Toni parlem de la vida. És com un retorn al vell bar d’econòmiques de la UAB on prenia birres amb la seva germana Betona. Com deia Simone Signoret, “la nostàlgia ja no és el que era”.

A les 11.45 h sona el timbre. És l’hora de tornar a l’hemicicle. Quan ocupo el meu seient de voyeur, Arrimadas ha començat el seu discurs. En un moment donat confon Puigdemont i l’anomena Mas. A la líder de C’s l’ha traït la nostàlgia, com també deu sentir certa nostàlgia de l’antic PSC en Miquel Iceta. L’últim a parlar és Albano Dante Fachin, líder de Podem a Catalunya. És un home de paraula contundent i no me’n puc estar de recordar aquella pel·lícula de l’Escola de Barcelona titulada Dante no es únicamente severo, també coneguda com a Dante no es únicamente tomante.

RE

Més continguts de

RE
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT