ENTREVISTA

Elsa Artadi: “Espanya celebrarà l’aniversari de la Constitució amb presos polítics en vaga de fam”

Entrevista de la directora de l'ARA a la consellera de la Presidència

ESTHER VERA
ESTHER VERA

Elsa Artadi (Barcelona, 1976) rep l’ARA al seu despatx del Palau de la Generalitat enmig d’una forta commoció per la notícia sobre la vaga de fam dels presos polítics.

Dos presos polítics, Jordi Sànchez i Jordi Turull, han anunciat una vaga de fam.

És una decisió personal. L’objectiu és que tinguin un procediment just i puguin accedir a la justícia europea, cosa que ara bloqueja el Constitucional. El TC ha de resoldre els procediments d’empara en 30 dies, i el primer que es va presentar ja té més d’un any. Hi ha un bloqueig per impedir que puguin accedir al Tribunal Europeu de Drets Humans.

¿No pot ser interpretat com una mostra d’impotència?

Han analitzat quines eines de resistència pacífica es poden fer servir i han optat per aquesta. He estat amb ells aquests dies, he vist la seva convicció, la fermesa, i per part nostra tindran tot el suport.

Quin protocol seguiran?

Aniran donant detalls de l’evolució del pes, de la seva condició de salut, de com ho viuen... No és la primera vegada que al món occidental hi ha presos polítics en vaga de fam. Espanya celebrarà l’aniversari de la Constitució amb presos polítics en vaga de fam.

Què demanen al govern espanyol i a la justícia?

Que actuï amb imparcialitat. No demanen un tracte de favor, ni excepcions, només que s’apliqui la normativa. Que deixin de bloquejar l’accés a una justícia imparcial.

¿El Govern pensa que hi pot haver una reacció social de suport?

Ho notem, hi ha gent que realment pateix com si fossin familiars seus.

El sobiranisme és en un cul-de-sac?

No. Està transitant per una de les fases més doloroses del Procés, la repressió, que crea frustració i causa molt de dolor. És la fase que dins el mateix moviment pot generar més tensions, i és comprensible.

¿Fa gaire temps que els presos pensen en la vaga de fam?

En soc conscient des de fa uns dies. Hi han treballat bé, s’han assessorat amb metges i experts. Són persones molt reflexives i per tant han arribat a aquesta decisió extrema, molt seriosa, després d’haver-ho treballat ells mateixos, en grup.

Deu ser una situació angoixant.

És molt estrany. Segurament d’aquí un temps, quan tot passi, ho veurem amb distància i diferent. Però la quotidianitat d’haver de despatxar políticament a la presó és dura. I psicològicament molt dura.

Des de fora, des de dins i des de l’exili. ¿És molt difícil coordinar-se en aquest moment?

A JxCat i ERC els passa el mateix. Si ja amb Govern i Parlament era complicat, ara hi afegim que una part fonamental de la política catalana passa per la presó i l’exili. Hi ha tota una dedicació de temps, d’energia i d’atenció perquè tots els espais vagin a l’una, i sobretot que tothom tingui sempre la mateixa informació i poder prendre coordinadament les decisions. Això ens fa ser més lents.

Però això no impedeix que bona part de la ciutadania vulgui una resolució als problemes. Ara hem vist manifestacions de treballadors públics, metges, bombers, ensenyament... ¿S’ha fet prou per revertir les retallades de la crisi?

Quan parlo d’aquesta coordinació parlo del moviment independentista, en cap cas de la feina del dia a dia. Treballem en aquest doble pla. La majoria de la gent a la Generalitat està dedicada a governar i a resoldre els problemes de la gent. No tindria sentit dir que nosaltres creiem que Catalunya pot ser un país millor amb la independència i mentrestant desatendre el que passa en el dia a dia. Seria contradictori.

Les retallades es van fer quan l’economia decreixia a més del 4% i en aquest moment el país creix a més del 2%. ¿Com s’explica que no s’hagin pogut revertir?

L’economia està creixent. Els ingressos tributaris s’estan recuperant no tan ràpid com hauríem volgut, perquè hi havia una composició molt forta del que són els tributs de la Generalitat que venien del sector immobiliari, que no s’ha recuperat igual. També pel control de l’Estat del model de finançament. Dit això, el pressupost serà més expansiu. És el que ha de permetre que l’estat del benestar recuperi part del gruix que es va perdre durant l’època de la consolidació fiscal.

S’aprovaran amb els comuns?

Ho veurem els pròxims dies. Algunes de les mesures que proposen ells com a prioritàries ja estan incloses al primer esborrany del Govern. En d’altres podem tenir tota l’empatia, però hem de veure com ho paguem. Caldrà veure com donem resposta a les necessitats de col·lectius que han sigut exemplars durant la consolidació: metges, mestres, grans grups dels funcionaris de la Generalitat... Hem de veure si el govern espanyol decideix donar marge o no, per exemple, en el cas de les pagues dobles del 2013 i 2014.

¿Entén que els treballadors públics estiguin cansats?

Entenem que moltes de les reclamacions que fan són legítimes. Ha sigut molt dur aguantar aquests anys. Algunes de les seves demandes ja es preveuen als pressupostos, i les que no es puguin atendre aquest any s’hauran d’assumir els propers. És evident que amb la recuperació econòmica aquells sectors que han patit més han de ser els que es recuperin més ràpid.

Què li diria a algú que afirmi que el desgast econòmic és pel Procés?

No hi ha cap dada que verifiqui aquesta afirmació. Les dades són claríssimes sobre la fortalesa de l’economia catalana. La diferència entre les taxes d’atur a Catalunya i l’estat espanyol s’ha anat incrementant durant tots aquests anys. El creixement econòmic ha sigut superior també en el sector industrial, que és una de les grans apostes per al país. Les exportacions segueixen batent rècords cada any...

Dos temes concrets: ¿està a favor de la modificació de l’IRPF i de l’increment de successions?

No tenim cap proposta en concret. El que sí que hem dit és que les decisions es prendran per consens en el si del Govern i no hi ha línies vermelles. Hem apostat durant molt de temps per abaixar la tributació de les classes menys afavorides.

¿Creu que es pot recuperar la confiança per parlar amb Madrid o amb el govern espanyol?

Ho estem intentant. Però la Comissió Bilateral de l’1 d’agost va ser molt decebedora. Hi anàvem amb tots els temes preparats. Tots els conflictes... Han passat uns mesos i cap proposta de les que fem, de les més grans a les més tècniques, no s’accepta.

La bilateralitat no és reconeguda públicament, però suposo que hi ha contactes privats.

És reconeguda en el moment que la practiquen. Hi ha un espai no gaire ampli de bilateralitat. A les multilaterals no hi anem, i per tant és l’únic espai on saben que interactuem.

S’avança?

Es parla. Però després de sis mesos crec que hi hauria d’haver més coratge per avançar. No es pot dir en privat que s’han de trobar solucions, que el que està passant no està bé, i després no poder tirar més endavant. Em resulta incomprensible la manera com el PSOE està acomplexat per la dreta espanyola. Si et creus que ets progressista, que les coses se solucionen dialogant, si tu et creus que s’ha de fer política, practica-ho.

En privat es parla d’indult?

Amb nosaltres no. Alguna vegada ha sortit en alguna conversa, però molt poc. Parlar d’indults abans d’un judici no té cap mena de sentit.

¿Espera que hi hagi unes penes que no necessiten indult?

L’altre dia la filla d’un pres polític em deia amb convicció que el Codi Penal està al nostre costat, i té raó. Això no ho hem d’oblidar, perquè si no acabarem normalitzant que tinguin unes penes de deu anys i que ens sembli que deu anys és molt menys que 25. Em nego a acceptar qualsevol cosa que no sigui una absolució.

El president també es nega a acceptar-ho i diu que hi haurà un momentum . Què és?

El judici tindrà una gran afectació, però també l’abans i el després. Ara, per exemple, la vaga de fam és una de les coses que estan passant en el pre-judici. Però durant el judici també s’ha d’aprofitar l’ocasió per fer pedagogia, per internacionalitzar-se, per posar un mirall davant dels abusos.

Els gestos que li havien demanat al PSOE no han arribat.

En el dia a dia és quan el comportament del PSOE és molt similar al del PP. Ja no només en el Procés: ha impedit una comissió d’investigació, per exemple, dels atemptats terroristes a Barcelona. O que Espanya deixi de vendre armes a l’Aràbia Saudita. O investigar les finances de la Casa Reial. La música sonava esperançadora, però no s’ha materialitzat.

¿Creu que el moviment sobiranista va menystenir el poder de l’Estat?

El que segurament vam menystenir és la poca vergonya de l’Estat per fer servir la repressió.

L’Estat és el mateix, potser cal canviar l’estratègia.

El sobiranisme ha de revisar contínuament l’estratègia. Sense autoflagel·lar-nos, hem d’anar provant diferents coses, perquè és molt complicat encertar-la a la primera. Dit això, crec que de cap manera podem acceptar que com que hi ha una justícia injusta no cal fer les coses. No ens podem resignar.

¿La Crida està funcionant com s’esperaven?

La Crida té els seus tempos per posar-se en marxa. L’interès que genera és important, el suport també, i ja veurem en la següent fita, a mitjans de gener, en quin estat està.

¿La Crida significa la mort del PDECat?

No té per què ser-ho. La voluntat de la Crida és morir quan hàgim assolit la independència. Per tant, pensar que el PDECat no tindrà el seu espai no té sentit. El PDECat ha de tenir el seu espai, la seva continuïtat, la seva implantació territorial, té els seus dirigents, la seva ideologia i la seva trajectòria, també l’herència històrica de Convergència, i per tant han de tenir la seva projecció de futur. Crec que no és la voluntat de la direcció i en cap cas tampoc dels associats que deixi d’existir.

¿Fer de paraigua del centredreta sobiranista?

Fer de paraigua del sobiranisme i del moviment independentista per buscar una estratègia per teixir complicitats entre persones que venen de tradicions ideològiques molt diferents i que decideixen fer un pas endavant. En cap cas es pot posar l’etiqueta de centredreta a molta gent que s’hi va adherir.

Però no tenen el suport d’ERC ni la CUP.

És una decisió individual, no una adhesió de partits. Si no, estaríem parlant de fer una federació.

Sona el seu nom per a les eleccions municipals.

Jo també sonava per a altres coses. La meva feina ara és aquí.

Què faria si l’hi proposessin?

No és sobre la taula i no és cap de les opcions que ara mateix s’estigui treballant al PDECat.

Més continguts de