BarcelonaQuan arribo a la seu del PSC, al carrer Nicaragua de Barcelona, em trobo José Montilla conversant amb dues dones a l’escala. L’entorn, desangelat, els permet parlar en un murmuri reposat. Entro i crido l’ascensor fins a cinc vegades, però no ve, i quan ve, buit, passa de llarg, com si allà no s’hi haguessin acumulat una desena de professionals dels mitjans. Pujo tres pisos d’escales esperant trobar la recompensa d’un grup nodrit de simpatitzants, però desemboco en una sala on només hi ha periodistes. Em ressona dins una frase recent d’Iceta: “No hi ha res més trist que ballar sol”. La va dir en relació amb la independència, però sembla que descrivís el que estic contemplant.
Una estona després, quan Assumpta Escarp surt a donar les primeres reaccions oficials, el micro no funciona. Recordo que abans l’ascensor ens ha ignorat. És com si el PSC s’hagués encongit fins al punt que l’edifici no tingués clar si encara alberga un partit polític o no. Parlo amb dos nois, l’Otger i l’Antonio, que van votar el PSC el 2012, i just quan crec que per fi he trobat dos militants afegeixen que avui han votat, respectivament, Junts pel Sí i la CUP. Fa vint anys que viuen al barri i han passat aquí moltes nits electorals. El diagnòstic és clar: “Avui no hi ha ningú, aquí. I en general, davant de la seu sempre hi ha molt menys trànsit de persones del que hi havia hagut”.
La constància, però, té recompensa. L’Andrés i l’Ana, pare i filla, són, ells sí, simpatitzants. M’interesso pel seu estat d’ànim i em diuen: “ Es lo que hay. Paciencia ”. Intento animar-los portant a col·lació els balls d’Iceta, i els ulls de l’Ana s’il·luminen. Els de l’Andrés no. “ Sí, yo a Iceta le he descubierto en esta campaña, y no ha estado mal ”, diu amb aire resignat. Mirant-los, sembla que a força d’escissions el PSC hagi anat perdent ànimes fins a quedar-se només amb una, la que anima Miquel Iceta a ballar. El resultat és el petit somrís de l’Ana. A can PSC, finalment, tot acaba amb una espurna d’esperança. Hi ha hagut algunes estones de silenci gairebé eclesiàstic, però la nit no ha sigut un funeral.
