“Diu Marchena a la sentència que no vam posar l’Estat en perill. Doncs sort que no vaig fer gran cosa, perquè m’han caigut 10 anys i mig!”, diu, irònic, Joaquim Forn al locutori de la presó de Lledoners. Malgrat que les penes són duríssimes, haver acabat amb la incertesa ha estabilitzat l’horitzó, ha permès pensar en permisos més endavant i ha desencallat alguns plans ajornats, com ara triar entre història i història de l’art per estudiar a través de la UOC, o millorar l’anglès d’una vegada.

Forn explica que no para, a Lledoners: acaba d’escriure un segon llibre, aquesta vegada explicant el judici, amb testimonis que no li aguantaven la mirada i amb jutges i acusats acomiadant-se l’últim dia de vistes al Suprem com si fossin rivals de dos equips que acaben de jugar la final de la seva vida. El ritme de cartes ha baixat a les 50 setmanals (!), del correu se n’han derivat coneixences personals, i les activitats són constants. Malgrat l’activitat física, el cap no para de reviure converses i escenes a les cruïlles on es va anar decidint la història del Procés. En els records es barregen repeticions de la jugada (“Anava amb el cotxe oficial i em va dir que...”, “Em va trucar per dir-me que... però jo ja estava anant cap a Brussel·les per reunir-me amb el president”), declaracions de testimonis que li van fer mal i situacions còmiques si això no fos la presó, com ara ser rebuts a Soto del Real per dos presos així: “ Hola, tú eres Forn, verdad? Soy Rodrigo Rato”, “ Y yo Luis Bárcenas”, “ No, si ya os conozco”. “Molt amables tots dos”, diu.

Els presos poden seguir els mitjans catalans, sovint reben visites i tenen el vis-a-vis amb la família, que no ha de fer centenars de quilòmetres com quan eren a Madrid. Els presos són a la vora, sí, però són presos. Hi són però no hi són. Et veuen però no et toquen, et senten però no saben l’olor que fas. Aquesta és la pena més grossa.