“Hola, tú eres Forn, verdad?”

L'exconseller va ser trobar-se a Soto del Real per Rodrigo Rato i Luis Bárcenas

“Diu Marchena a la sentència que no vam posar l’Estat en perill. Doncs sort que no vaig fer gran cosa, perquè m’han caigut 10 anys i mig!”, diu, irònic, Joaquim Forn al locutori de la presó de Lledoners. Malgrat que les penes són duríssimes, haver acabat amb la incertesa ha estabilitzat l’horitzó, ha permès pensar en permisos més endavant i ha desencallat alguns plans ajornats, com ara triar entre història i història de l’art per estudiar a través de la UOC, o millorar l’anglès d’una vegada.

Forn explica que no para, a Lledoners: acaba d’escriure un segon llibre, aquesta vegada explicant el judici, amb testimonis que no li aguantaven la mirada i amb jutges i acusats acomiadant-se l’últim dia de vistes al Suprem com si fossin rivals de dos equips que acaben de jugar la final de la seva vida. El ritme de cartes ha baixat a les 50 setmanals (!), del correu se n’han derivat coneixences personals, i les activitats són constants. Malgrat l’activitat física, el cap no para de reviure converses i escenes a les cruïlles on es va anar decidint la història del Procés. En els records es barregen repeticions de la jugada (“Anava amb el cotxe oficial i em va dir que...”, “Em va trucar per dir-me que... però jo ja estava anant cap a Brussel·les per reunir-me amb el president”), declaracions de testimonis que li van fer mal i situacions còmiques si això no fos la presó, com ara ser rebuts a Soto del Real per dos presos així: “ Hola, tú eres Forn, verdad? Soy Rodrigo Rato”, Y yo Luis Bárcenas”, No, si ya os conozco”. “Molt amables tots dos”, diu.

Els presos poden seguir els mitjans catalans, sovint reben visites i tenen el vis-a-vis amb la família, que no ha de fer centenars de quilòmetres com quan eren a Madrid. Els presos són a la vora, sí, però són presos. Hi són però no hi són. Et veuen però no et toquen, et senten però no saben l’olor que fas. Aquesta és la pena més grossa.

Més continguts de