ELECCIONS 28-A

Jaume Asens: “Votar el PSC és facilitar que Rivera sigui vicepresident”

Entrevista al candidat d’En Comú Podem a les eleccions del 28-A

Jaume Asens (Barcelona, 1972) és advocat i filòsof. Va arribar a la política des dels moviments socials. Del contrapoder a l’Ajuntament de Barcelona, i ara candidat d’En Comú - Podem a les generals. En la conversa cita Weber, Adorno, Musil, Camus, Gil de Biedma, Companys, Comorera i Hannah Arendt.

Filosofia i dret. Què aporta vostè a la política?

Una cosa que vaig aprendre també de la filosofia, però exercint d’advocat, és l’exercici de posar-me en el lloc de l’altre. Això t’imprimeix un caràcter molt més flexible, menys dogmàtic i també més escèptic.

Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Quan ha tingut la sensació de caure del cavall?

Quan fas política has de tenir molt presents les conseqüències dels teus actes, preveure-les per no crear efectes perniciosos. Quan s’està fora del govern disminueixen les contradiccions, però també la capacitat de transformació.

¿En quins aspectes han transformat l’Ajuntament de Barcelona positivament?

Vam trobar un Ajuntament que era fort amb els dèbils i dèbil amb els forts. Una de les primeres coses que vam fer és deixar de multar els captaires i de perseguir els activistes socials. I al mateix temps sent contundents amb els grans lobis i els grans grups econòmics. Com els d’Airbnb, Agbar o els grans tenidors de pisos buits com els bancs, als quals hem imposat multes milionàries.

Les enquestes no els donen uns grans resultats.

Ara no es tracta de saber qui guanyarà, sinó quina serà la coalició que podrà governar. Veig tres escenaris: el del tripartit de dreta i el conservador del pacte PSOE-Cs són els dos primers. Nosaltres ens presentem per impedir que Rivera pugui ser vicepresident o la senyora Arrimadas ministra. Votar el partit socialista significa obrir la porta a aquest escenari. El tercer escenari és el de la coalició de la moció de censura, que permeti una reforma de l’Estat en clau plurinacional i aconseguir que tant els presos com els refugiats puguin tornar a casa.

I quin paper hi pot tenir vostè?

Contribuir a fer de pont entre la Generalitat i el govern de l’Estat, i desinflar l’arquitectura repressiva i d’excepció que s’ha anat construint.

¿Estem parlant de la sortida dels presos polítics de la presó?

Cal pensar les vies més adequades. Una podria reformar el Codi Penal.

I veu el PSOE alineat amb això?

Recordo que Sánchez va fer unes declaracions en què considerava que no hi havia rebel·lió.

L’Advocacia de l’Estat demana actuar contra votants de l’1-O.

És una posició molt desafortunada. Fins ara el que ha fet el govern de Pedro Sánchez és menysprear les víctimes, ni tan sols se’ls ha demanat disculpes. I a més ha torpedinat constantment la investigació.

Si el PSOE té garantits els vots, si no es coneixen les seves condicions, per què els votants han de votar-los a vostès i no al PSOE?

Som el vot útil per evitar el pacte del PSOE amb Cs. I evidentment el que no farem és permetre que governi el tripartit de l’extrema dreta.

Podem inclourà en el programa un referèndum amb tres opcions i el president Torra ha dit que no els facin jugar a multireferèndums.

Hi ha una part de l’independentisme que s’alegra que un partit d’àmbit espanyol proposi un referèndum i una altra, l’independentisme màgic, que els molesta perquè trenca el relat de l’Espanya irreformable. Sobre les opcions cal que les forces polítiques catalanes ens posem d’acord. I si una opció no binària ens permet avançar, no es pot descartar.

Què espera del judici de l’1-O?

N’espero una absolució, però hi confio poc. El sol fet que els acusats estiguin en presó preventiva fa que sigui molt difícil esperar una absolució. Confio molt poc en els magistrats que formen la sala.

Vostè podria haver estat allà.

En efecte. Jordi Cuixart em va demanar al seu dia que fos el seu advocat. Va ser un moment de dubte en què em vaig plantejar deixar el càrrec. Perquè per a un advocat com jo, que en 20 anys he portat moltes causes polítiques, que ara em trobi fent política és com una burla de la història.

Vostè és independentista però milita en un partit de formació federalista o confederal. Per què?

El més important és defensar el que tenim en comú tots els sobiranistes, que és que Catalunya és una nació i té dret a decidir. De fet, crec que aquí és on som més forts com a país.

Discrepen en les estratègies?

N’hi ha que consideren que la unilateralitat ens havia d’aconseguir portar a quotes més altes d’autogovern, i nosaltres crèiem que podíem acabar en un carreró sense sortida. Malauradament, els fets ens han donat la raó. Aquells que aspiraven a les màximes quotes de sobirania ens han portat a les més baixes quotes de sobirania dels últims temps. I hem d’aprendre la lliçó. Cal més intel·ligència tàctica i estratègia. Hi ha hagut massa retòrica èpica desvinculada de les accions. Això ho reconeixen els líders polítics d’Esquerra Republicana i del PDECat en privat.

Quins errors es van cometre?

Va ser una triple fantasia: la d’un alçament social que no té les condicions objectives de possibilitat; la d’una Europa que ens havia de salvar, i la idea que tenir raó és suficient per guanyar. Deia precisament Camus que la seva generació va aprendre amb la Guerra Civil que un podia tenir raó i ser vençut.

Hi ha més realisme avui?

Tots som més lúcids. Adorno deia que una de les malalties de la raó és perdre la consciència dels límits de la raó. Hem de tornar a la política i acceptar el principi de realitat. I, per tant, hem de deixar de perdre la por que ens acusin de traïdors o de covards com va fer el senyor Rufián amb nosaltres per haver tret els llaços que després van treure a la Generalitat. I crec que cal valentia per dir-li a la ciutadania la veritat, sense subterfugis i sense enganys. La ciutadania és prou madura. Cal fer autocrítica col·lectiva i un balanç de danys, i veure quines fortaleses i debilitats tenim, i a partir d’aquí iniciar una nova etapa.

Però aquesta idea de la transformació d’Espanya ¿com dialoga amb el principi de realitat? No es veu...

No és fàcil. Però tampoc cal menysvalorar els avenços que hi ha hagut. Hi ha una alcaldessa de Madrid que defensa el dret a decidir i un 40% dels espanyols a favor del referèndum segons les enquestes. També és veritat que ara vivim una onada reactiva i s’ha perdut l’escenari optimista sorgit del 15-M.

L’independentisme ha de mirar cap a Espanya?

Nosaltres creiem en els dos taulers i la història ens ha demostrat que estan interrelacionats. I ho deia Lluís Companys: Espanya no pot avançar sense Catalunya però Catalunya no podrà ser lliure si Espanya no avança. I també ho deia Comorera, el líder del PSUC. Hem hagut d’aprendre aquesta lliçó amarga que a Catalunya no n’hi ha prou amb acumular forces en clau interna, sinó que calen àmplies aliances amb la resta de forces del canvi de l’Estat.

¿Un excés de prudència també pot fer que els acusin de traïdors?

És cert que és difícil trobar l’equilibri entre l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció. Hem de trobar el punt intermedi, però en situacions excepcionals i molt delicades en què està en risc la democràcia també hem de mirar de no contribuir amb la nostra acció a alimentar els nostres adversaris i provocar just el que volem evitar. No només els valors han de guiar la nostra acció política, també hem d’introduir el càlcul de les conseqüències. Hannah Arendt deia que molts cops les conseqüències de l’acció humana no tenen límits.

Vostè té un bon amic a l’exili que és Toni Comín. Com recorda les hores de la sortida?

Amb molta angoixa. Una de les coses que li vaig dir és que havia d’assessorar-se sobre quins països podien ser millors per exiliar-se. El vaig avisar sobre el que li passaria si es quedava. I el Toni és molt més útil en llibertat que no a la presó.

Es pot confiar en els tribunals europeus?

Crec que sí. Hi ha dues fonts de deslegitimació, dos grans forats. Un prové del jutjat de Barcelona on s’està mantenint un relat antagònic al del Suprem i s’ha fet seure més de 40 agents de la Policia Nacional al banc dels acusats. L’altre forat prové d’Europa, d’aquests quatre o cinc focus dels països on són els exiliats.

La sortida va ser precipitada?

Una cosa que haurien pogut fer millor és assessorar-se amb temps. Perquè tot va ser molt improvisat.

¿S’explica aquesta precipitació després de tant de temps?

Ens hem de posar en la seva pell. Són moments molt accelerats, en què costa saber què és el que s’ha de fer. Però sí que crec que hem de fer una autocrítica col·lectiva. Sense que això sigui interpretat com una crítica severa a persones que a més estan sent represaliades.

Vostè parlava fa un moment de l’ètica de la responsabilitat. Va faltar responsabilitat?

Crec que sí. I amb això vull dir que va faltar consciència de les conseqüències dels actes. Es va ser molt temerari i no es va calcular bé la naturalesa de l’adversari. Hi havia una sobrevaloració de les pròpies forces i una infravaloració de les forces de l’adversari. En general va faltar una anàlisi estratègica profunda. I s’ha banalitzat també la importància de les conquestes que van fer els que ens van precedir. El 155 és una amenaça real.

Quines són les seves receptes econòmiques per fer front a la desacceleració econòmica?

Aquest és un dels riscos de la gran coalició de l’Íbex-35, que és tornar a les polítiques de la bombolla immobiliària, les retallades o l’aplicació de l’article 135, quan el PSOE va posar els interessos generals al servei dels interessos d’una minoria, d’una elit bancària. Hem d’impulsar una agenda social que prioritzi la defensa dels serveis públics.

I aquestes mesures socials amb quines mesures fiscals es paguen?

El que no pot ser és que els grans fons d’inversió immobiliària no paguin l’impost de societats. Una de les primeres mesures que volem adoptar és precisament obligar-los a pagar aquests impostos.