ENTREVISTA

Toni Aira: “Ni JxCat ni ERC han cregut genuïnament en la unitat”

Entrevista al periodista, professor de comunicació política a la UPF i ex ‘dircom’ del PDECat

El periodista Toni Aira analitza a L’altra guerra de successió (Catarata, 2020) la pugna permanent entre JxCat i Esquerra.

¿La pugna entre JxCat i ERC s’acaba en les pròximes eleccions?

És la història interminable. L’enfrontament ve d’abans del Procés i seguirà després. Però hi haurà punts d’inflexió i les pròximes eleccions ho seran per a qui quedi primer.

La teva tesi és que la unitat independentista és una llegenda.

Tothom n’ha parlat molt, però mai ningú l’ha vist de veritat. No hi han cregut ni els uns ni els altres genuïnament. Els uns hi han anat arrossegats perquè no els retraguessin la divisió i els altres s’hi han aproximat en un instint de supervivència de l’espai polític. S’hi suma que la CUP mai no ha jugat a la unitat.

Per què muta CDC?

Perquè té un gran instint de supervivència. Jordi Pujol va començar a descriure’s com a autonomista, després com a nacionalista, i el seu partit va acabar fent el salt a l’independentisme. Tot va molt lligat a un context social. L’espai convergent ha tingut un molt bon olfacte per detectar els signes dels temps i ha sabut adaptar-se amb credibilitat per una evolució no forçada.

I la corrupció i el cas Pujol?

La confessió de Pujol va tenir un efecte desmoralitzador que encara no s’ha superat. Ara ningú nega que va ser un error el canvi de nom i que es va sobreactuar. Llavors, però, la sensació de devastació va ser màxima. Van optar per tallar de soca-rel i fer una desconnexió emocional que no estaven preparats per fer o simplement que no podien fer.

Vam veure com Laura Borràs i Gabriel Rufián es van enganxar al Congrés pel paper de Jordi Pujol.

El capítol va retratar molt les febleses dels dos espais. D’una banda, Borràs diu que el discurs de Rufián era innecessari i ofensiu. T’està dient que s’està ofenent per uns atacs contra Pujol, que és CDC, i demostra que l’espai convergent també forma part de la seva essència. Però, de l’altra, allò també retrata ERC: segueix tenint l’ombra de CDC. Si una opció guanyadora com ERC no pot articular un discurs sense apel·lar a Pujol també té un problema.

L’estratègia d’ERC és peix al cove?

ERC ho revesteix dient que les competències i les transferències no són la finalitat última sinó etapes dins un recorregut cap a la independència via una consulta. És massa sofisticat perquè el comú dels mortals percebem el matís.

¿Amb aquesta estratègia aconseguirà l’electorat de CiU?

ERC més no ho pot intentar, però el fet que li costi tant demostra que hi ha una part de l’electorat convergent que segueix sense confiar-hi.

El candidat per ERC serà Pere Aragonès. On queda Roger Torrent?

Va haver-hi moments de topada, però això està resolt. Torrent ha entès que és un lideratge que s’ha situat bé en clau catalana i que té camp per córrer, especialment si no li va bé a Aragonès. Com a JxCat, si ERC no s’imposa en aquestes eleccions, viurà una situació de daltabaix gros.

Qui serà el candidat de JxCat?

Primer s’ha de veure si l’espai es divideix i, després, el candidat. La capacitat de resistència pel que fa a tensions internes està bastant al límit: o s’endrecen ja o que es trenquin. Dividir-se electoralment no vol dir que després no puguin sumar. Potser la pròxima mutació del gen convergent passa per una divisió. I, pel que fa al candidat, si la decisió és de Carles Puigdemont, serà el que soni menys convergent possible. Pot ser Jordi Puigneró.