Els acords verbals i els pactes que són paper mullat

Ha fet falta gairebé el mateix temps per forjar aquest Govern -més de tres mesos d’àrdues negociacions- que per posar-lo en crisi. La divisió exhibida dimarts entre Esquerra i Junts per Catalunya al voltant de la taula de diàleg demostra la debilitat amb què va néixer aquest executiu, però també que tancar acords verbals en la política catalana és un esport de risc. Ho vam veure amb tot el debat al voltant de què havien pactat exactament la Generalitat i el govern espanyol sobre l’ampliació de l’aeroport i ho hem tornat a viure aquesta setmana en el debat entre Jordi Sànchez i Pere Aragonès sobre si havien acordat que la delegació catalana a la taula de diàleg fos només de consellers o no.

Tampoc és que els compromisos per escrit estiguin resultant molt més fiables. El marge de dos anys donat a la taula de diàleg per part de Junts i la CUP resulta compatible amb menystenir-la públicament dia sí dia també, i fins i tot atiar manifestacions en contra, mentre que el compromís d’ERC de coordinar-se amb la resta del sobiranisme abans de reunir-se amb el govern espanyol tampoc no s’ha traduït en fets.

Tot és, en definitiva, fruit de la progressiva devaluació de la paraula donada. És la translació als pactes d’una dinàmica que malauradament ja fa anys que vivim en les declaracions públiques, en què defensar una cosa i després la contrària en funció del context o l’auditori sembla no passar factura. Si el que es diu no té conseqüències, a la llarga el que es pacta tampoc. I en aquesta deriva es pot emmarcar també el buidatge de significat de conceptes com ara formar part del Govern. Amb les discussions aquestes setmanes sobre l’aeroport i la taula de diàleg ha tornat a aflorar un mal que sovinteja, que és el de formar part dels partits que formen l’executiu i al mateix temps actuar com si no.

I malgrat tot el govern no es trencarà perquè ni a Esquerra ni a Junts per Catalunya els convé. I això que dimecres al matí la consellera de la Presidència i el vicepresident s’acusaven mútuament de mentir en sengles entrevistes en dues emissores catalanes. Aragonès va intentar tancar la crisi dijous amb una reunió amb Jordi Puigneró en què els dos es van prometre que no tornaria a passar. Un altre acord verbal fràgil. D’entrada, perquè no és un mètode nou -el mateix Aragonès va ser cridat a files per Quim Torra la legislatura passada sense que això acabés amb les batalles entre socis-, i després perquè tant a Esquerra com a Junts saben que a l’hora de desactivar les crisis l’interlocutor d’Aragonès no és el vicepresident sinó Jordi Sànchez, amb qui s’haurà de veure pròximament.

Mentrestant, l’únic que hi guanya és Pedro Sánchez, que veu com la divisió a la part catalana de la taula eclipsa el fet que un cop més la cimera entre governs acaba sense una proposta clara de resolució del conflicte per part de l’Estat.

Aquest cop, a la reunió entre presidents no hi va haver duel de ponsèties com el 2018 a Pedralbes -quan la Moncloa va intentar tapar unes plantes grogues posant-hi al davant unes de vermelles-, però sí que hi va haver protagonisme per als símbols: no només la bandera espanyola que va sortir d’escena quan parlava Aragonès, també el bust de Macià que el president va aconseguir colar a la foto amb Sánchez.

No és fàcil canviar un marc mental. Si no que l’hi preguntin a Esquerra, que en plena batalla del relat per aconseguir donar rellevància a les converses amb el govern espanyol substituint el concepte de taula de diàleg pel de mesa [sic] de negociació va topar amb una resistència inesperada, la dels lingüistes de la Generalitat, que van rebutjar de totes totes parlar de mesa i ho van deixar en taula de negociació.