Un bany de realisme

Com a Schleswig-Holstein el 2018, l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont va abandonar ahir la presó de Bancari deixant enrere l’escenari d’una entrega immediata a Espanya amb què ja fantasiejava bona part de la dreta espanyola -la política, la judicial, la mediàtica i la que habita dins del PSOE-. Comença a ser difícil comptar les vegades que s’ha donat per feta abans d’hora la derrota de l’expresident català, que ahir va engrandir la seva aura de gat amb set vides afegint una nova línia a la llista -també cada cop més extensa- de revessos judicials al magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena.

Però les caòtiques 20 hores que van passar des que la notícia de la detenció de Puigdemont va saltar a les pantalles dels telèfons mòbils fins a la fotografia de l’expresident català sortint de la presó deixen també altres lliçons. La principal, que per molt que es vulgui mirar cap a una altra banda no hi haurà resolució del conflicte a Catalunya sense una solució per als exiliats. Puigdemont ha tornat a demostrar que té la capacitat de ser un factor de desestabilització a Europa. Només cal veure l’efecte papallona provocat per la seva detenció i la quantitat de despatxos sobre els quals ahir va impactar el que estava passant a la regió sarda de Sàsser.

La fragilitat del diàleg

Els fets de les últimes hores han suposat un bany de realisme a molts nivells. D’entrada, per a Pedro Sánchez. Més enllà del cost reputacional que té per a l’Estat la persecució desesperada de Pablo Llarena -disposat fins i tot a deixar en mal lloc l’Advocacia de l’Estat davant del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) a compte de les euroordres-, el president espanyol sap des d’ahir que va anar errat si mai va creure els assessors que li xiuxiuejaven a cau d’orella que amb els indults i la posada en marxa de la taula de diàleg n’hi havia prou per desactivar la carpeta catalana.

També Esquerra i el president Pere Aragonès han pogut copsar de nou que el camí del diàleg està ple de mines i que no només hauran de lidiar amb l’apatia amb què hi participa el govern espanyol sinó també amb part de la judicatura, que intentarà tant sí com no fer saltar la taula pels aires. Defensar que allà s’hi ha de negociar l’amnistia quan al mateix temps Sánchez i altres membres del govern espanyol reclamen que Puigdemont comparegui davant la justícia espanyola no serà una combinació senzilla, i Junts, que ho sap, ja va demostrar ahir que un cop fora de la negociació intentarà posar encara més pressió sobre la taula.

Però Junts per Catalunya també té lectures a fer del que ha passat en les últimes hores. Durant molt de temps, en les converses privades dels dirigents del partit de Puigdemont s’ha parlat d’una hipotètica extradició de l’expresident com un factor determinant per recuperar l’espurna al carrer, aconseguir una mobilització permanent similar a la que hi va haver abans del referèndum i posar a prova l’Estat. Allò que se’n deia el momentum. Ahir, però, la resposta al carrer va ser més aviat minsa.

Un maldecap europeu

Amb un diàleg fràgil i una mobilització debilitada, les cartes de l’independentisme no són aparentment les millors. Tanmateix, el terrabastall provocat pel viatge de Puigdemont a l’Alguer també ha demostrat que un dels capitals polítics del moviment és que no es pot viure d’esquena al que passa a Catalunya. Ho sap Sánchez, i ho ha constatat també el president del Parlament Europeu, David Sassoli, un altre dels que van haver d’estar pendents del telèfon ahir. Les argúcies maldestres de Llarena impedeixen que l’Eurocambra pugui rentar-se les mans del que passa amb alguns dels seus eurodiputats, i si Sassoli pensava que amb la votació del suplicatori i el pronunciament del TGUE sobre la immunitat de Puigdemont ell quedava ja al marge del debat català, ahir va descobrir que no. Com a mínim no mentre continuï la cursa obsedida de la justícia espanyola, l’única que, dominada per la ferida humiliant dels revessos judicials europeus, es nega a extreure lliçons del que està passant.