21/09/2019

Dins el cap de Pedro Sánchez

3 min
Dins el cap de Pedro Sánchez

SubdirectorQuan Pedro Sánchez es va enfrontar a Susana Díaz per la secretaria general del PSOE molts es van sorprendre que un federalista com Ximo Puig s’alineés amb la política andalusa, coneguda pels seus posicionaments de tall jacobí. El motiu, però, no era ideològic, sinó que tenia molta part personal. Puig s’havia sentit traït per Sánchez en una ocasió i el considerava algú de qui no et pots refiar, un personatge sense principis que no dubtaria a apunyalar-lo per l’esquena si ho creia convenient. I així ho repetia a qui el volgués escoltar en cercles madrilenys.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

És possible que l’opinió de Puig no hagi canviat gaire des de llavors, com tampoc la de tots els barons socialistes que el van intentar descavalcar. Aquell episodi es va explicar com una pugna pel poder entre dos models antagònics de partit i de línia ideològica. Però l’evolució posterior de Sánchez convida a preguntar-se: com és realment?, ¿podem fixar un cert patró de comportament i així entendre millor els seus moviments i canvis de rasant?

De l’amor a l’odi

D’entrada sabem que es tracta d’algú obstinat, resistent, granític, però que, quan no es fa el que ell vol, reacciona amb hostilitat, gairebé com si fos un tema personal i no polític. Per exemple, Sánchez va passar pràcticament en hores de dialogar i negociar amb els independentistes a tractar-los d’empestats després que li tombessin els pressupostos. El gir va ser tan sobtat que encara avui Pere Aragonès i Elsa Artadi, encarregats de la interlocució per la part catalana, es mostren sorpresos. Però és una pauta de comportament.

Perquè amb Pablo Iglesias va fer el mateix després que aquest rebutgés la seva oferta de coalició en el debat d’investidura. En lloc d’insistir en el diàleg per aconseguir l’acord, en lloc d’intentar rebaixar la tensió i crear un clima de confiança òptim, Sánchez ha tractat Iglesias amb condescendència i certes dosis de menyspreu, tal com han subratllat fins i tot Pablo Casado i Albert Rivera.

Aquest capteniment dibuixa una persona poc empàtica, gens acostumada a cedir i a transaccionar, a compartir protagonisme, que destil·la rancúnia contra els que s’interposen en els seus objectius. I és sobre aquest suposat greuge, sobre aquest mal tracte que ell magnifica, que ha bastit, amb l’ajuda del seu conseller àulic Iván Redondo, el relat victimista i de tots contra mi que ha construït des que l’octubre del 2016 va ser defenestrat del PSOE.

Val la pena repassar aquell episodi amb certa perspectiva per entendre millor el Sánchez actual. En la famosa entrevista amb Jordi Évole, Pedro Sánchez va revelar converses privades (amb Felipe González o amb l’ staff de Prisa) perquè considerava que beneficiaven el seu relat. El que en aquell moment es va vendre com un gest de valentia (algú per fi desafiava els poders fàctics!) amagava una cara B, un missatge als seus adversaris: la disposició a utilitzar totes les armes possibles, a trair, si calia, la confiança dels seus interlocutors. Aquell Pedro Sánchez víctima d’un complot de l’establishment apareixia com un oponent extremadament maquiavèl·lic i perillós. En paraules d’un polític socialista alineat amb el susanisme: “El Pedro és dels polítics de més mala mena. No saps mai què pensa, no té ideologia, només calcula. Sembla una cosa, però n’és una altra”. Aquesta percepció la tenen cada cop més antics sanchistes, molts d’ells al PSC, que havien cregut en el gir a l’esquerra i esperaven el pacte amb Iglesias.

Tracte personal

Els que l’han tractat personalment abonen la tesi que és un personatge amb múltiples cares. Només confia en un reduït cercle de confiança, amb la resta és desconfiat i desconcertant, tan bon punt es mostra simpàtic (i li ensenya al president Torra la font de Machado) com distant. “Ara cada vegada el veus més rígid, com si volgués transmetre autoritat a tothora”, diu algú que ha pogut percebre aquesta mutació. El fet és que Iglesias no ha aconseguit teixir una mínima complicitat amb ell. Tampoc Casado i menys encara Rivera o, anteriorment, Rajoy. El que va ser el seu home de confiança, Antonio Hernando, el va abandonar. Ni tan sols amb Zapatero, que va defensar la seva línia de diàleg amb Catalunya, fa lliga.

El cas és que Sánchez ha aconseguit crear una èpica al voltant d’aquesta manera d’actuar, reflectida al seu llibre Manual de resistencia. I Redondo ha dissenyat una estratègia que es basa en situar el líder socialista al centre del debat i provocar que tothom vagi contra ell. Fortificat en el seu castell, Sánchez espera que els seus adversaris es desgastin atacant-lo i, en contrast, ell s’enlairi. Fins ara li ha donat bons resultats, però fa l’efecte que aquesta vegada afronta la prova definitiva plantejant l’aposta més arriscada: o ell sol, ignorant el que significa el multipartidisme, o ningú.

stats