Una dècada instal·lats en el Dragon Khan

Barcelona“Serem capaços de fer possible l’impossible”. Si haguessin estat pronunciades en una altra dècada, les paraules del president de la Generalitat, Quim Torra, durant l’entrega de les Creus de Sant Jordi del 2019 suposarien una mera llicència èpica pròpia d’aquest tipus de discursos. En els últims deu anys, però, l’impossible -o el més improbable- s’ha convertit pràcticament en la rutina de la política catalana. Malgrat la “desafecció” respecte a Espanya anunciada pel president Montilla el 2007, difícilment es podia preveure que Catalunya perdria el compte dels dies històrics després de la retallada de l’Estatut el 2010. El Procés ha estat, sens dubte, el fil conductor d’una dècada que ha trencat l’estabilitat del bipartidisme (a Catalunya i a Espanya), ha sacsejat el tauler polític i ha culminat amb una declaració d’independència i els membres d’un Govern convertits en presos polítics i exiliats.

Deu anys que han despertat la consciència i la contestació socials i han disparat exponencialment l’independentisme, deixant en el camí quatre presidents de la Generalitat i tres a l’Estat. També l’aparició, creixement i, en algun cas, caiguda de partits de la nova política, com Podem, els comuns o Cs; el trencament de CiU després de 37 anys i la desaparició d’Unió, o, fins i tot, l’auge de l’extrema dreta (fins ara integrada dins del PP), que tanca el 2019 com a tercera força al Congrés. La fragmentació del panorama polític ha acompanyat pactes de tots colors en pocs anys: des d’Artur Mas (CiU) i Alícia Sánchez-Camacho (PP) acordant els pressupostos de les retallades fins a la CUP investint un president del PDECat, Carles Puigdemont, o ERC negociant amb el PSOE per facilitar un govern a l’Estat.

El Procés, amb una consulta sobre la independència, unes eleccions plebiscitàries i un referèndum, ha condicionat tota la vida política i, malgrat l’acceleració dels esdeveniments en els últims anys, encara no ha trobat un desllorigador. Ha topat, això sí, amb la via repressiva de l’Estat, especialment dura durant els anys del PP al govern espanyol. La judicialització ha acabat derivant en la brutalitat policial de l’1-O i l’aplicació del 155 per primer cop des de la restauració de la democràcia, el cessament del Govern i la imposició d’eleccions. Un còctel que ha mantingut el pols al carrer, amb manifestacions multitudinàries de ressò internacional. El diàleg continua sent a banda i banda del tauler la recepta per resoldre el conflicte, si bé els intents de practicar-lo han topat fins ara amb un desacord clau: ¿com resoldre la voluntat majoritària a Catalunya de celebrar un referèndum? Una fita impossible?

2010

La retallada de l’Estatut encén la metxa del Procés

Tres anys després que el president de la Generalitat José Montilla advertís de la “desafecció” dels catalans respecte a Espanya, i després de quatre anys de deliberacions, el Tribunal Constitucional tomba, el 28 de juny del 2010, fins a 14 articles de l’Estatut aprovat el 2006 al Parlament -i referendat pels catalans amb el 73,9% dels suports- i en reinterpreta 27. La sentència, fruit d’un recurs d’inconstitucionalitat del PP, manté el terme nació al preàmbul del text però l’invalida jurídicament, i recorda reiteradament la “indissoluble unitat de la nació espanyola”. “La indignació que sentim no ens ha d’impedir afirmar que l’Estatut que vam votar continua vigent i ha estat declarat constitucional molt majoritàriament”, reacciona Montilla, que recorda que els populars havien impugnat fins a 129 preceptes del text. La indignació, però, es fa sentir als carrers de Barcelona el 10 de juliol amb la manifestació més multitudinària a Catalunya fins llavors (1,5 milions segons Òmnium Cultural, que impulsa la marxa), preludi de les eminentment independentistes dels anys següents. El lema “Som una nació. Nosaltres decidim” uneix a la capçalera Montilla amb els expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall i amb el president i expresidents del Parlament Ernest Benach, Joan Rigol i Heribert Barrera. El 28 de novembre Artur Mas (CiU) guanya les eleccions (62 escons) i és investit president un mes després amb l’abstenció del PSC, que obté el mínim històric de 28 diputats.

2011

Els ‘indignats’ inicien la revolta i CiU s’alia amb el PP

Retallades es converteix el 2011 en una de les paraules de l’any. El govern d’Artur Mas imposa mesures d’austeritat als serveis socials bàsics per reduir el dèficit, en la línia del que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), aplica seguint les ordres d’Europa com a recepta contra les conseqüències de la crisi econòmica del 2008. Aquests ajustos actuen com a espurna del moviment dels indignats, que sorgeix el 15 de maig i que anys després tindrà el seu impacte en el naixement de Podem i els comuns. L’acampada a la plaça Catalunya de Barcelona es converteix en epicentre de protestes i assemblees ciutadanes. Molts dels participants protagonitzen el 15 de juny una encerclada al Parlament de Catalunya que intenta impedir l’accés dels diputats a la cambra el dia en què es debaten els pressupostos del 2011. La mobilització deixa moments de tensió i imatges com la de Mas arribant en helicòpter al Parc de la Ciutadella, però CiU aconsegueix tirar endavant els comptes igualment gràcies a l’abstenció del PP d’Alícia Sánchez-Camacho. El desgast de Zapatero per les retallades, per contra, el porta a convocar eleccions generals per al 20 de novembre, en les quals Mariano Rajoy (PP) aconsegueix majoria absoluta. Després que el 19 d’abril se celebrés a Barcelona l’última de les consultes sobre la independència, que havien arrencat a Arenys de Munt el 2009, el 14 de desembre es constitueix l’Associació de Municipis per la Independència (AMI).

2012

Gran Diada independentista i cop de porta al pacte fiscal

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) es constitueix el 10 de març del 2012 i l’Onze de Setembre impulsa la manifestació sobiranista Catalunya, nou estat d’Europa, que reuneix dos milions de persones a Barcelona, segons els organitzadors. Nou dies després, el president Mas -que ha tornat a pactar els pressupostos amb el PP- porta la proposta d’un pacte fiscal per a Catalunya a la Moncloa i rep el cop de porta de Mariano Rajoy. El cap del Govern confirma un punt d’inflexió després de la negativa del govern espanyol, però manté que “no s’ha de parlar de ruptures totals perquè dins d’Europa no tindria sentit”. Durant el debat de política general del 25 de setembre, però, apel·la a l’autodeterminació i acaba convocant eleccions anticipades per al 25 de novembre per calibrar les forces del projecte sobiranista. Amb la promesa de no tornar a ser candidat quan Catalunya hagi assolit la “plenitud nacional”, Mas guanya les eleccions de nou però amb 50 escons (12 menys). Els comicis, que premien ERC (amb Oriol Junqueras al capdavant) amb 21 diputats i enfonsen el PSC (Pere Navarro) amb 20, suposen l’entrada de la CUP al Parlament amb tres representants. Mas és investit amb els vots dels republicans, amb qui CiU firma un pacte de governabilitat que preveu la celebració d’una consulta durant el 2014.

2013

Declaració de sobirania i renúncia del PSC al dret a decidir

El 23 de gener del 2013 el Parlament aprova la declaració de sobirania per “iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir”. Hi voten a favor CiU, ERC, ICV-EUiA i un dels tres diputats de la CUP, ja que els anticapitalistes opten per un “sí crític” davant les renúncies que veuen en el text. Cinc parlamentaris del PSC, entre els quals hi ha Joan Ignasi Elena i Marina Geli, no participen en la votació per no secundar el node la resta del seu grup. Els socialistes tampoc se sumen al juny al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i al juliol abandonen definitivament la reivindicació quan signen amb el PSOE la Declaració de Granada, que fixa les bases de la seva proposta federal. L’ANC organitza per la Diada la Via Catalana cap a la Independència, una cadena humana que uneix el país de punta a punta i que reclama al Govern que convoqui un referèndum. No és fins al 12 de desembre que el president Mas, després d’acordar-ho amb les forces sobiranistes, anuncia que el 9 de novembre del 2014 se celebrarà una consulta amb una doble pregunta: “Vol que Catalunya esdevingui un estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”.

2014

De la consulta al procés participatiu del 9-N

El març del 2014, el Tribunal Constitucional (TC) tomba la declaració de sobirania del Parlament i el 8 d’abril el Congrés de Diputats diu no a la petició del Parlament de cedir a la Generalitat la competència per celebrar un referèndum sobre el futur de Catalunya. Una demanda defensada a la cambra baixa per Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA). El 25 de maig se celebren eleccions europees i ERC guanya uns comicis a Catalunya per primer cop des del 1936. El gir programàtic del PSC sobre el dret a decidir provoca que abandonin el partit dirigents de l’ala més catalanista i que dimiteixi Pere Navarro, que en un congrés extraordinari al juliol cedeix el lideratge a Miquel Iceta. Aquell mes l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol confessa que ha tingut diners no declarats a l’estranger des del 1980 i Mas entrega a Rajoy un llistat de 23 propostes per millorar l’encaix de Catalunya a Espanya. El 27 de setembre, pocs dies després que el Parlament aprovi la llei de consultes, el president convoca formalment la votació sobre la independència per al 9 de novembre. Suspesa pel TC a instàncies de la Moncloa, el president hi renuncia i substitueix la consulta per un procés participatiu, que s’acaba celebrant el 9-N malgrat que també està suspès. Hi participen 2,3 milions de catalans, el 80,76% dels quals aposten perquè Catalunya sigui independent.

2015

Colau, alcaldessa de Barcelona i eleccions plebiscitàries

El 14 de gener del 2015, Mas i Junqueras acorden convocar unes eleccions plebiscitàries sobre la independència per al 27 de setembre. Quatre mesos abans, però, hi ha eleccions municipals (25 de maig), en les quals Ada Colau, activista pel dret a l’habitatge i candidata de Barcelona en Comú, guanya les eleccions a la capital catalana destronant Xavier Trias (CiU) de l’alcaldia. Seran les últimes eleccions on es presentarà la federació nacionalista, que el juny es trencarà després de 37 anys per les discrepàncies en el debat sobre la independència. De cara als comicis catalans, CDC i ERC pacten la creació de Junts pel Sí (JxSí), una llista unitària independentista que també inclou les escissions d’Unió i el PSC Demòcrates de Catalunya i Moviment d’Esquerres i figures destacades de la societat civil, com Carme Forcadell -que serà nomenada presidenta del Parlament en la nova legislatura-, Muriel Casals i Lluís Llach. El cap de llista serà oficialment l’ex-ICV Raül Romeva, malgrat que el candidat a la presidència és Artur Mas, el quart a la llista. El 27-S JxSí s’imposa a les urnes amb 62 diputats, que, juntament amb els 10 de la CUP, sumen una majoria independentista al Parlament en escons (no en vots). Les dues forces aproven el 9 de novembre la declaració d’inici del procés d’independència, però dies després els cupaires es neguen a investir Artur Mas com a president. Els anticapitalistes, encapçalats per Antonio Baños, consulten les bases sobre el sí i el no a la investidura i el 27 de desembre anuncien un empat a 1.515 vots.

2016

Mas fa un pas al costat i Puigdemont posa rumb al referèndum

La CUP acaba ratificant el no a Artur Mas en una reunió del consell polític i el grup d’acció parlamentària el 3 de gener, però obre la porta a investir un altre candidat de JxSí.Baños deixa el seu escó dies després perquè es veu “incapaç” de defensar la decisió de la formació. El 8 de gener Mas decideix fer un pas al costat, i l’endemà ha pres definitivament la decisió: se’n va i cedeix a l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, la candidatura a la presidència de la Generalitat. La CUP l’acaba investint el dia 10 in extremis, hores abans que s’esgoti el termini abans que es convoquin automàticament eleccions. Els cupaires i la resta de l’oposició, però, tomben al juny els pressupostos del Govern per primer cop en la història. Puigdemont, que el 20 d’abril s’havia reunit amb Rajoy i li havia presentat una llista de 46 demandes per a Catalunya (consulta sobre la independència inclosa), anuncia que se sotmetrà a una qüestió de confiança el 28 de setembre. Aquell dia anuncia el nou full de ruta: “O referèndum, o referèndum”, diu, abans de prometre que l’any 2017 se celebrarà una nova votació, i que serà unilateral -emparada en les anomenades lleis de desconnexió - si no hi ha pacte previ amb l’Estat, que ja ha rebutjat 17 cops el dret a decidir.

2017

De l’1-O a la DUI, l’aplicació del 155, l’exili i la presó

L’any del referèndum. L’1-O és l’epicentre de tot el que ha de passar durant 12 mesos accelerats. L’ofensiva de l’Estat per aturar-lo fa que el 20 de setembre la Guàrdia Civil escorcolli diversos edificis de la Generalitat i detingui 15 alts càrrecs. La multitudinària protesta davant del departament d’Economia derivarà en la querella per sedició i l’empresonament provisional dels líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Abans, els dies 6 i 7 de setembre, el Parlament havia aprovat les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica en dues jornades maratonianes a la cambra. L’1-O s’acaba celebrant amb victòria del sí, però la jornada queda marcada per la brutalitat policial: la Policia Nacional i la Guàrdia Civil carreguen contra els votants i retiren urnes. El 3-O el país s’atura per rebutjar la repressió de l’Estat, avalada a la nit per un discurs de Felip VI. Davant la victòria del sí al referèndum, Puigdemont declara la independència el 10 d’octubre però en suspèn els efectes a l’espera de la negociació amb l’Estat. Aquesta negociació no arriba i, després de nombroses converses que estan a punt de derivar en eleccions, el Parlament declara la independència el 27 d’octubre. El govern espanyol anuncia l’aplicació del 155, que cessa el Govern, dissol el Parlament, intervé la Generalitat i convoca eleccions per al 21 de desembre. El Govern cessat inicia els camins de l’exili belga -hi van Puigdemont i els consellers Serret, Comín, Puig i Ponsatí- i de la presó. Hi entraran el 2 de novembre per ordre de l’Audiència Nacional el vicepresident Junqueras i els consellers Turull, Rull, Borràs, Mundó, Romeva, Bassa i Forn, acusats de rebel·lió, sedició i malversació. Les eleccions del 21-D, en què ERC es presenta per separat de JxCat (format pel PDECat, hereu de CDC, i independents), donen majoria a l’independentisme tot i la victòria de Cs.

2018

Torra arriba a la presidència i es reprèn el diàleg amb l’Estat

La nova legislatura, amb Roger Torrent (ERC) com a president del Parlament, vol ser la de la restitució dels presos i els exiliats. Però l’independentisme topa amb dificultats de seguida. Les traves judicials i els desacords fan fracassar els intents d’investir Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull, que tornarà a la presó el 23 de març -tots els consellers presos, menys Junqueras i Forn, havien sigut alliberats provisionalment a finals del 2017- amb Rull, Romeva, Bassa i Forcadell. Marta Rovira s’exilia a Suïssa, on ja hi ha Anna Gabriel. El ball de noms acaba, de nou, amb un president inesperat: Quim Torra (JxCat), que farà govern amb ERC i serà investit amb l’abstenció de la CUP. El seu nomenament comporta -un cop renuncia als consellers presos o exiliats- a l’aixecament del 155 el 2 de juny. Un dia abans, una moció de censura impulsada per Pedro Sánchez després de la sentència de la Gürtel i que compta amb el suport dels partits independentistes fa fora Mariano Rajoy de la Moncloa. El canvi de govern espanyol obre una etapa de diàleg que té com a primer gest l’acostament dels presos a Catalunya, on diversos d’ells protagonitzen al desembre una vaga de fam per denunciar que el Tribunal Constitucional dilata la resposta als seus recursos. També al desembre, el govern català i l’espanyol es reuneixen a Barcelona i signen la Declaració de Pedralbes, que crida a buscar una sortida per al “conflicte” en el “marc de la seguretat jurídica”. Fa dos mesos que el Tribunal Suprem ha tancat la instrucció de la causa contra els líders independentistes -que esperen el judici- i onze des que es va dictar sentència del cas Palau, que condemna CDC per haver-se finançat il·legalment a través de la institució.

2019

El judici, la sentència i les protestes ciutadanes al carrer

El diàleg iniciat amb l’Estat es trenca a principis del 2019 amb el no del PSOE a l’autodeterminació i el no de l’independentisme als pressupostos de l’Estat. La falta de comptes i la pressió de la dreta porten Pedro Sánchez a convocar el 28 d’abril eleccions generals. Aquestes eleccions donen la victòria al PSOE -tot i que no aconseguirà formar govern- i obren les portes del Congrés de Diputats a l’extrema dreta de Vox (24 diputats). Els ultres, però, ja són des del 12 de febrer al Suprem com a acusació del judici del Procés, dirigit pel magistrat Manuel Marchena. Després de vuit mesos de judici, la sentència acaba condemnant a penes d’entre nou i tretze anys de presó per sedició Junqueras, Romeva, Bassa, Turull, Forcadell, Forn, Rull, Sánchez i Cuixart. La decisió del tribunal encén els carrers de Catalunya, amb accions de desobediència del nou moviment Tsunami Democràtic i protestes dels Comitès de Defensa de la República (CDR) -acusats de terrorisme per l’Audiència Nacional-, que eleven les mobilitzacions del Procés als aldarulls i enfrontaments amb la policia, sobretot a Barcelona. A la ciutat continua governant Ada Colau, que després de les municipals del mes de maig reté l’alcaldia amb un pacte amb el PSC i el suport de l’ex primer ministre francès Manuel Valls, novetat recent a la política catalana. Els socialistes i Podem pacten a l’Estat després de les noves generals (10-N), que propulsen Vox fins als 52 escons (tercera força) i enfonsen Ciutadans fins als 10. La desfeta del partit taronja fa dimitir Albert Rivera, que deixa la política. L’any acaba a l’espera d’un acord entre ERC i el PSOE, que busca l’abstenció dels republicans per governar a canvi d’una taula de diàleg entre governs.