Els deu diputats més breus des de la restauració de la democràcia

BarcelonaLa pandèmia del coronavirus ha condicionat una legislatura marcada per l’aturada de l’activitat presencial al Parlament i també per la judicialització del Procés, que ha fet que tots els líders independentistes jutjats al Suprem que es van presentar a les eleccions del 21-D renunciessin a la seva acta de diputat. Totes aquestes renúncies han estat motivades pel context repressiu. Però, per motius ben diversos, des de la restauració de la democràcia, alguns diputats han tingut un pas més que fugaç al llarg d’aquestes dotze legislatures. Quins són els diputats que han passat menys temps a la cambra catalana?

Xavi Safont-Tria

Xavi Safont-TriaCUP

L’exregidor de la CUP de Mataró Xavier Safont-Tria tan sols va ser diputat tres dies la legislatura passada. En els dies més intensos de la història de la cambra catalana, això sí: del 24 al 27 d’octubre del 2017. El seu comiat i el de la legislatura van ser el resultat de l’aplicació del 155 en resposta a la DUI. El cupaire no va lliurar al registre del Parlament la credencial expedida per la junta electoral fins al dia 24, després que la diputada Eulàlia Reguant formalitzés la renúncia l’11 d’octubre per ser regidora a Barcelona. Safont-Tria ja va entrar a la cambra catalana de rebot perquè l’exalcaldessa de Sant Pere de Ribes, Anna Gabaldà, la següent a la llista, va declinar substituir Reguant. Aquella onzena legislatura els cupaires van batre un altre rècord: canviar sis dels seus deu diputats, tres dels quals com a contrapartida pel veto a Artur Mas.

Gerard Bargalló

Gerard Bargalló CSQP

També durant l’onzena legislatura, el cap de llista i diputat per Tarragona dels comuns, Gerard Bargalló, va dimitir i va renunciar a la seva acta al Parlament només quatre dies després de la constitució de la cambra, però la seva sortida no es va fer efectiva fins al 30 de novembre. Tot i que la renúncia responia, oficialment, a “motius personals”, fonts de la coalició no van amagar que també marxava per la polèmica que s’havia desfermat pel presumpte cobrament, entre 2003 i 2004, de 8.800 euros fraudulents de l’atur. Bargalló va intentar desmentir aquests fets publicant a Twitter un informe de l’Agència Tributària que subratllava que estava al corrent de les seves obligacions tributàries. No va servir de res.

Carme Garcia

Carme GarciaPSC

La llarga trajectòria de la socialista Carme Garcia a l’ajuntament de Rubí no va tenir traducció en el seu pas pel Parlament, on va estar el mateix temps que Bargalló: 1 mes i 4 dies. Garcia, que va entrar com a regidora el 1999, va ser alcaldessa del 2003 al 2015, quan va deixar el càrrec per substituir Rocío Martínez-Sampere com a diputada quan la desena legislatura ja s’acabava després que Mas convoqués eleccions per al 27-S. Martínez-Sampere, diputada des del 2006, no es va esperar al final del mandat i va renunciar a l’acta per la decisió del partit de despenjar-se del Procés. Garcia tampoc va repetir a llistes.

Manel Royes

Manel RoyesPSC

Mitja vida a l’ajuntament i poc més d’un mes al Parlament. El primer alcalde de Terrassa des de la restauració de la democràcia va ostentar la vara del consistori del 1979 al 2002, un càrrec que va compaginar amb el de president de la Diputació de Barcelona del 1987 al 2003, abans de ser substituït pel que seria futur president de la Generalitat, José Montilla. Una dilatada trajectòria que no va continuar a la cambra catalana. Elegit diputat a les eleccions del 2003, va renunciar a l’escó el gener del 2004 i va ser reemplaçat per Jordi Terrades, que ja havia estat al Parlament el 2001 i que després ha anat encadenant legislatures fins a l’actual. Royes va marxar després de ser nomenat delegat del Govern de la Generalitat a Madrid. A la capital espanyola només va estar-hi quatre mesos perquè va demanar poder tornar a Catalunya per raons familiars i el consell de ministres el va nomenar nou delegat de la Generalitat en el Consorci de la Zona Franca, un càrrec que va ocupar fins al gener del 2012 en substitució d’Enric Lacalle, del PP.

Jordi Cots

Jordi Cots ERC

El pas del republicà Jordi Cots pel Parlament va durar exactament dues setmanes. L’aleshores regidor de Cardedeu, que ja va entrar al consistori a mig mandat, va substituir també al final ja de la vuitena legislatura Uriel Bertran, que el 5 d’agost va renunciar a l’escó després d’impulsar Solidaritat Catalana per la Independència. Bertran havia anunciat un parell de setmanes abans que deixava Esquerra per sumar-se al projecte encapçalat per Joan Laporta, un anunci que va fer conjuntament amb el jurista Alfons López Tena, que també va donar-se de baixa de CDC per unir-se a l’expresident del Barça. El desembarcament inesperat de Cots al Parlament no va tenir continuïtat. El 2011 ja va ser el cap de llista dels republicans a les eleccions municipals, on tampoc va acabar el mandat perquè va renunciar a la regidoria el desembre del 2018.

Dídac Pestaña

Dídac Pestaña PSC

També al final d’aquella legislatura va aterrar a la cambra catalana l’històric alcalde de Gavà. Si al consistori s’hi va estar del 1985 al 2005 després de guanyar totes les eleccions per majoria absoluta, al Parlament només s’hi va estar dos mesos. L’agost del 2010 va substituir en el seu escó Carme Figueras, que va ser nomenada consellera del CAC a proposta del PSC. Després de ser vicepresident executiu de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona entre el 2003 i el 2007, el 2011 va deixar definitivament els plens per convertir-se en vicepresident de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), un càrrec que mantindria fins al 2015, quan es va jubilar.

Eva Piquer

Eva PiquerERC

En la 10a legislatura, un dels fitxatges estrella d’ERC, l’escriptora i periodista Eva Piquer, va ocupar l’escó poc més de dos mesos. Piquer, que es va presentar com a independent en el setè lloc per Barcelona, va anunciar que deixava la cambra catalana al·legant motius personals. Amb un article publicat a Nació Digital titulat “El meu lloc és a fora” va admetre s’havia equivocat entrant en política. “Tenien raó els col·legues periodistes que m’advertien que no m’hi sabria veure, ocupant un escó de l’hemicicle. El que no podia imaginar ningú és que l’angoixa de saber-me en el lloc equivocat m’arribaria a superar del tot”, va explicar en la missiva. Tot i ressaltar que la decisió podia “semblar precipitada”, va reblar que era “l’única sortida honesta” perquè considerava que “més que votar, em toca escriure la crònica de les votacions”. “Em veig incapaç d’empènyer a favor de la independència des del cantó erroni”, sentenciava en la carta abans d’opinar que el seu paper havia de ser “pressionar els partits polítics des de la societat civil”.

Josep Tutusaus

Josep TutusausPP

Josep Tutusaus pot presumir d’haver substituït dos tòtems del PP de Catalunya. El 1999, ja al final de la legislatura, va rellevar el líder dels populars a Catalunya, Aleix Vidal-Quadras, que tot i obtenir els millors resultats de la història per als conservadors, amb 17 escons, ja havia dimitit com a president del partit un any després dels comicis celebrats el 19 de novembre del 1995 en desacord amb el Pacte del Majestic entre CiU i el PP. El seu pas pel Parlament, però, va ser ben fugaç, gairebé simbòlic, perquè es va donar d’alta com a diputat el 23 de juliol i el 24 d’agost es va dissoldre la cambra. Militant del PP des de fa 38 anys, el 2018 substituïa per motius de salut un altre dels dirigents més emblemàtics del partit, Lluís Caldentey, alcalde de Pontons, un dels dos municipis de Catalunya on governa el PP. L’any passat Tutusaus feia els deures i revalidava la victòria a les eleccions municipals.

Joaquim Llach

Joaquim LlachPSC

Aquest militant socialista des de la Transició no va estar al Parlament ni un mes. Tot i la seva dilatada trajectòria al PSC com a membre de l’executiva i ocupant diferents càrrecs en el partit durant els anys vuitanta, va haver de substituir just abans de la dissolució del Parlament l’històric dirigent Carlos Cigarrán, que va morir en accident de cotxe als 47 anys. Vocal encara de la comissió executiva de la Fundació Ernest Lluch, Llach ja no va fer més carrera política, va ocupar diferents càrrecs en l’administració i va arribar a ser subdirector de Caixa Catalunya.

Ramon Fernández

Ramon Fernández PSC

De la vida de Ramon Fernández se’n podria fer una pel·lícula, però malauradament no del seu pas pel Parlament. Molt malalt d’un càncer gàstric, no va poder prendre possessió de l’acta i va morir poc després als 70 anys. Nascut a Almeria, va arribar a Gràcia amb 4 anys. Militant de la CNT, la UGT, el BOC o el POUM, va participar en els fets del 6 d’octubre del 1934 i en els combats a Barcelona arran del cop d’estat. Va anar al Front d’Aragó com a cap de centúria de la columna Joaquim Maurín del POUM i va ser comandant de l’exèrcit de la República, on va conèixer George Orwell. El 1938 va ser ferit i fet presoner i condemnat a 30 anys. El 1942 va ser alliberat i va continuar l’activitat clandestina al POUM fins que va exiliar-se a França el 1948 i un any més tard a Xile, d’on no va tornar fins al 1964. Amb antics poumistes, va ingressar al PSC. A les municipals del 1983 va ser escollit regidor de Castelldefels, i a les del Parlament del 1984, diputat, però la flama rebel que el va acompanyar tota la vida es va apagar.