El dret a decidir torna a casa

Junts pel Sí recupera la iniciativa en el relat

Fa nou mesos, el Procés vivia un moment agònic, víctima de les expectatives del nou cicle polític espanyol: per primer cop en anys, semblava més fàcil que canviessin les coses a Madrid que no pas a Barcelona. I això va donar ales als comuns per guanyar dos cops les eleccions, enarborant la bandera del dret a decidir. Ahir, però, vam entrar en un nou capítol, una autèntica tombada de truita: mentre Espanya es resigna al continuisme, Catalunya prem l’accelerador. El referèndum ha comprat el bitllet de tornada des de Madrid. Per allò que s’anomena el relat, es pot dir que Junts pel Sí ha recuperat la iniciativa.

Ahir Puigdemont va tornar a lluir davant del faristol. És un polític d’aire postconvergent. Mostra una moderació menestral que, de sobte, es torna contundent i desacomplexada. D’altra banda, cap president ha sigut tan clar en la seva aposta independentista com ell ho va ser ahir. Es pot afirmar que Puigdemont ha vinculat el seu futur polític a l’èxit de l’actual full de ruta. Si s’aproven les anomenades lleis de la desconnexió, i després no hi ha referèndum, la legislatura no podrà continuar i JxSí passarà a la història. Però el discurs del president no va mostrar cap vacil·lació. En acabat, van aplaudir-lo junts Junqueras i Santi Vila. I també Artur Mas, somrient a la tribuna de convidats.

Des del punt de vista tàctic, l’aposta de Puigdemont és un desafiament per a la CUP, sobre qui recaurà tota la pressió fins al debat de pressupostos; i encara més per a Ada Colau, que sempre s’ha mostrat tan partidària del referèndum com reàcia a afegir-se a estratègies d’altri. Ara, però, l’alcaldessa va a remolc. Hi ha una data. ¿Què en dirà, del referèndum, el seu nou partit? Puigdemont va mostrar la seva preferència per una consulta “pactada”, com és la seva obligació. Coscubiela, simptomàtic, va replicar que els adjectius són secundaris. Però en un conflicte entre les institucions espanyoles (molt probablement dominades pel PP) i el referèndum català, la posició dels comuns difícilment podrà ser neutral.

Optimisme de la voluntat

Ahir, a la tribuna de premsa del Parlament, hi havia Javier Pérez Andújar. Estic segur que, sentint Puigdemont, va pensar en un personatge clàssic dels seus adorats quioscos: aquell Don Óptimo rodanxó i voluntariós que trobava sempre el costat bo de tots els problemes. ¿Té dret Puigdemont a ser optimista?

El president, de moment, ha recuperat la iniciativa i, a més, té tota l’oposició en fase depressiva, llepant-se les ferides electorals. Però en política l’estat d’ànim no ho és tot. Puigdemont segurament ha guanyat un any de coll, però també un any de trencacolls, sota la fatigosa fiscalització de la CUP, amb JxSí en una tensió controlada però contínua, uns pressupostos que -pel que anticipen les xifres- no seran fàcils de pactar, i el persistent setge judicial espanyol. Ho va advertir Enric Millo: “Quan es diu referèndum o referèndum s’està dient conflicte o conflicte”. Però quan es diu conflicte, també es poden estar dient moltes coses diferents. Potser el més trist no és que el conflicte substitueixi el diàleg, sinó que en sigui la condició prèvia.

Més continguts de