Els dubtes jurídics per fonamentar el delicte de rebel·lió

BarcelonaPablo Llarena va decidir processar per un delicte de rebel·lió tretze dirigents independentistes -Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Toni Comín, Josep Rull, Dolors Bassa, Clara Ponsatí, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell i Marta Rovira- perquè considera que es van situar al capdavant d’un procés que “acabaria recorrent a la utilització instrumental de la força”. Però alguns dels experts consultats per l’ARA veuen incoherències en els indicis que fa servir Llarena en la seva interlocutòria per argumentar la rebel·lió.

El jutge del Tribunal Suprem posa especial atenció en les concentracions del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia i també en la votació del referèndum de l’1 d’octubre per intentar justificar el delicte. Admet que els líders sobiranistes no tenien prevista la violència com un “instrument per a la consecució independentista”. Tot i això, afirma que van animar la gent a manifestar-se malgrat la presència de la policia i també van esperonar a votar l’1-O davant d’una prohibició judicial explícita, cosa que segons Llarena ja suposa violència.

“És un disbarat, no cal ser un gran jutge per veure la diferència entre intimidació i violència”, afirma el professor de dret constitucional de la Universitat de Sevilla i exlletrat del Tribunal Constitucional Joaquín Urías. De fet, Llarena posa la “capacitat intimidatòria” de les persones que es van concentrar el 20-S davant la conselleria d’Economia com un dels arguments per justificar la rebel·lió. El catedràtic de dret penal de la UOC, Josep Maria Tamarit, considera que “no hi ha res concret que doni un indici de violència”, requisit per provar aquest delicte. Tamarit critica, a més, que Llarena només parli dels agents ferits que hi va haver l’1-O i no dels ciutadans que també van patir cops de porra dels agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional.

Per a l’advocat penalista Miguel Capuz, però, el que fa Llarena en la seva interlocutòria de processament és justificar “una rebel·lió jurídica” -l’aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica- i una “rebel·lió física”, que es va produir, assegura, quan el Govern va decidir materialitzar el referèndum malgrat les prohibicions judicials que l’hi impedien. “Tot i les prohibicions, es planteja físicament l’1-O, cosa que indica que en algun moment s’haurà de prendre la força”, argumenta Capuz. En aquest sentit, justifica la diferenciació que fa Llarena entre “violència” -que la jurisprudència del Tribunal Suprem descriu per “la seva naturalesa física”- i “actuar violentament”. Per a l’advocat penalista, aquest últim concepte no comporta “posar un ganivet a ningú”, sinó que expressions com “prendre el territori” que han fet servir alguns dirigents cupaires ja és una raó suficient per justificar “actuar violentament”.

Per això, un catedràtic de dret constitucional que prefereix opinar des de l’anonimat lamenta que “com que [a Llarena] li costa trobar la violència, se l’ha d’inventar, és delirant”. Tot el relat que construeix el magistrat del Suprem en el seu escrit es remunta al 2013, amb la creació del Consell Nacional per a la Transició Nacional i les resolucions aprovades al Parlament. “El relat judicial està sotmès a la Guàrdia Civil, un autor que respon al ministeri de l’Interior”, afirma el president de l’associació Drets, Sergi Blàzquez. Un relat que tampoc veuen ben fonamentat fonts de les defenses dels processats, que creuen, a més, que la justificació de la presó provisional decretada per Llarena es basa en “futuribles” que no té indicis que es puguin produir. “No té ni idea de què farà el nou Govern. Tampoc té indicis que els processats puguin contribuir al Procés des de fora”.

Les interlocutòries que Llarena ha fet són, per a Urías, un vehicle per “eliminar de la vida política els independentistes”, perquè defensa que el magistrat del Suprem no esmenta el canvi “en l’actitud dels investigats” des que van sortir de la presó, sinó que els arguments que utilitza es refereixen als fets de l’1-O. Per a Tamarit, el que fa Llarena és una “manifestació del dret penal de l’enemic: quan s’ha de combatre l’enemic es relaxen les garanties jurídiques”. Amb la interlocutòria de processament dictada, ara les defenses de tots els processats poden recórrer a la sala d’apel·lacions.