Pablo Iglesias: “L’error de Sánchez va ser pensar-se que la sentència el beneficiaria a ell i no a Vox”

Candidat d’Unides Podem a la presidència del govern espanyol

Pablo Iglesias (Madrid, 1978) acaba de fer embogir el públic que l’ha sentit a les Cotxeres de Sants just abans d’atendre l’ARA. Serà una entrevista curta, però intensa.

Quines possibilitats reals hi ha d’un govern d’esquerres a Espanya quan vostè i Pedro Sánchez s’estan tirant els plats pel cap cada dia?

És evident que Sánchez està buscant els vots de la dreta, d’aquí els seus missatges sobre Catalunya, gairebé competint amb l’extrema dreta, que demani a Casado que li aixequi el cordó sanitari, i que vulgui nomenar Nadia Calviño com a vicepresidenta econòmica. Aquesta és la voluntat del PSOE. Com es pot evitar? Bàsicament si nosaltres som forts. Si som forts el 10-N serà molt difícil per al PSOE vendre un acord amb la dreta.

¿Pensa que llavors Sánchez tiraria enrere les mesures que ha proposat sobre Catalunya?

Sánchez no hi entén, de principis, només de correlació de forces. Per al 28-A va fer una campanya d’esquerres, però ara algú l’ha convençut que havia de girar a la dreta per menjar-se Cs i que això gairebé li donaria la majoria absoluta, perquè nosaltres ens enfonsaríem. Però si el 10-N nosaltres som forts, Pedro Sánchez s’adaptarà a les circumstàncies, i nosaltres som aquí per ser govern. He dit moltes vegades sobre els presos que Pedro Sánchez mai renunciarà a la prerrogativa de l’indult si políticament li pot donar beneficis.

¿L’entrada d’Unides Podem al govern tornarà a ser una condició sine qua non ?

És imprescindible si els ciutadans no donen cap majoria absoluta. A Catalunya ningú entendria que ERC o JxCat governessin en solitari, ho fan en coalició, i tirant-se els plats pel cap de manera més o menys elegant. És el que passa a Europa, i és inacceptable que algú que no té majoria absoluta vulgui acaparar tot el poder.

L’altra vegada vostè va dir que el referèndum no seria una línia vermella. ¿Les dues taules de negociació que proposen sí que ho seran?

És que és evident. Hem plantejat que cal asseure’s a dialogar i trobar una solució democràtica, que passi per trobar un comú denominador que protegeixi l’autogovern. Crec que cap govern de l’Estat pot renunciar al diàleg com a via per resoldre el conflicte. En un context, a més, en què crec que és evident la renúncia pràctica a l’unilateralisme per part de l’independentisme.

Quina proposta portarien vostès a aquestes taules?

La clau és un acord. Estem sentint gent que parla d’il·legalitzar partits pel fet de ser independentistes. Estem arribant a un punt en què es pot ser d’extrema dreta i exaltar la División Azul i no passa res. Però si ets del PNB et poden il·legalitzar. Per això crec que el més assenyat seria apostar per un encaix de Catalunya que blindés l’autonomia, l’escola catalana, que permetés aprofundir en l’autogovern i que d’alguna manera reconegués, per vies federals o confederals, una realitat plurinacional que és pròpia del nostre estat.

¿El va sorprendre la sentència?

D’entrada no hi ha condemna per rebel·lió, de manera que tot el discurs que s’havia construït sobre l’1-O com a cop d’estat s’ensorra. Es canvia un tipus penal per un altre de menor entitat, el de sedició, que en alguns països no existeix, però les penes són altes. Quan Jordi Cuixart reconeix que l’1-O és un exercici de desobediència massiva estava reconeixent una cosa evident, que pot tenir una sanció administrativa o civil, però la desproporció és evident. Barrionuevo i Vera [ministre de l’Interior i secretari d’estat de seguretat els anys 80] van ser condemnats a 10 anys i els van indultar als dos mesos. La justícia no és igual per a tothom. Els presos polítics catalans porten dos anys empresonats.

¿L’ha sorprès la virulència de la reacció a la sentència?

A mi i a molts catalans. Una de les característics del moviment independentista era el caràcter pacífic, que és una de les claus del seu èxit com a fenomen interclassista i transversal. Crec que les imatges de disturbis han molestat molts independentistes. A partir d’aquí, dir que el problema català és d’ordre públic és una enorme irresponsabilitat.

¿Com valora l’actuació policial?

No ha sigut bonic veure com Amnistia Internacional denunciava pràctiques que s’allunyaven dels seus protocols d’actuació.

¿A què atribueix vostè la pujada de l’extrema dreta?

Hi ha dues grans causes. Primer, si em permeteu ser irònic, l’enorme perícia de Sánchez a l’hora de fer coincidir la repetició electoral amb la sentència, pensant-se que això el beneficiaria a ell i no a l’extrema dreta. Això passarà als annals dels grans errors polítics de Sánchez. El segon motiu és una realitat mediàtica que impulsa tots els temes que interessen a l’extrema dreta: la immigració com a problema, comparar Catalunya amb el terrorisme d’ETA... I també és el resultat de la imprudència de Cs i el PP, que van descobrir que dir barbaritats sobre Catalunya donava molts vots. El problema és que ara no poden competir amb Vox, malgrat que ho intenten, a dir barbaritats.

Hi ha la sensació que la investidura fallida va deixar molt tocada la seva relació amb Sánchez...

Mai hem tingut una mala relació. És veritat que Sánchez és un tipus fred, però la relació sempre ha sigut cordial. S’ha construït el mite que Sánchez i Iglesias no se suporten, però no és veritat. Sempre ens hem dit les coses sense aixecar la veu. Hi tinc la mateixa relació ara que quan vam signar junts els pressupostos.

Si finalment hi ha una entesa entre el PSOE i el PP, ¿vostè se sentirà culpable per no haver acceptar l’oferta de ministeris que li van fer?

En realitat la vam acceptar. Simplement vam demanar que s’hi afegissin les polítiques actives d’ocupació.

Això no és acceptar l’oferta.

Quan qui m’ho proposa és José Luis Rodríguez Zapatero...

O sigui, que si li fessin la mateixa oferta la tornaria a rebutjar?

Home, m’agradaria sentir a Aragonès si li proposen gestionar el 5% del pressupost. Hi ha d’haver proporcionalitat. Si hi hagués hagut voluntat hauríem tingut tot el mes d’agost per acostar posicions. Estic segur que si hagués dit que sí m’haurien trucat amb alguna excusa.

¿Tornarà vostè a visitar els presos polítics catalans?

Esclar, això forma part de la normalitat política. Perquè, a més a més, si el líder d’un partit polític és a la presó i jo hi vull parlar, bé que hi hauré d’anar, no? Faria exactament el mateix amb Pablo Casado.

Més continguts de