Joan Tardà: “Hi ha molts interessos perquè la fractura entre independentistes i comuns sigui definitiva”

Entrevista a l'expresident del grup d’ERC al Congrés de Diputats

Joan Tardà (Cornellà de Llobregat, 1953) està de gira amb el seu amic Xavier Domènech fent presentacions del llibre Entre Ítaca i Icària (Roca Editorial). “Ara em vindrà a recollir i marxem cap a Lleida”, diu quan s’acomiada a la porta de l’ARA.

¿La tesi del llibre és que hi ha d’haver un acostament entre els independentistes i els comuns?

És que no tindria cap sentit que no fóssim capaços de convergir, de compartir l’últim tram, que serà costerut i difícil, fins a assolir un referèndum avalat internacionalment.

¿Entenc llavors que vostè deu ser una de les persones més decebudes pel que ha passat a Barcelona?

Molt enfadat. Enfadat, trist, emprenyat. Estic decebut, però no val la pena fer-nos retrets. Per això apel·lo a l’alcaldessa Ada Colau perquè siguem capaços de reconstruir els ponts en les negociacions de la Diputació de Barcelona. Hi ha molts interessos perquè la fractura entre independentistes i comuns esdevingui definitiva.

¿Vostè hauria fet alguna cosa diferent en l’estratègia negociadora d’ERC amb els comuns? Per exemple, ¿oferir l’alcaldia abans?

Els meus companys han fet tot el que creien que havien de fer. Jo he de dir, i ho confesso personalment, que hi ha un bé superior, que era un govern conformat per BComú i Esquerra. I per assolir un bé superior de vegades cal pagar penyores. I de vegades cal pagar penyores que són no una, sinó dues o tres penyores, fins i tot injustes i immenses, la qual cosa no vol dir que desmereixi o no avali tot el que han fet els companys de Barcelona per assolir l’èxit.

¿Creu que aquest govern pot ser pos sible al llarg de la legislatura?

Jo el que vull és que els autodeterministes i els independentistes ens entenguem. I justament perquè el procés repressiu serà dur, el que cal és construir un camí molt ample perquè hi càpiga molta gent i molt diferent, la qual cosa vol dir que hem de ser els primers a enterrar el sectarisme, el dogmatisme, fins i tot el partidisme. En aquest sentit, jo tinc la impressió que malgrat que el que ha passat a Barcelona ha sigut un greu accident, el que hem de fer és treballar perquè aquesta fractura no sigui irreparable.

Els insults contra l’alcaldessa no ajuden a fer aquest camí tan ample com vostè diu.

No, i jo em sento insultat pels que la van escridassar. Crec que no solament és una manca de respecte, sinó que, a més, no ajuda gens.

Anant a Madrid: ¿s’ha de facilitar la investidura de Pedro Sánchez?

Nosaltres vam votar a favor de la moció de censura a canvi de res, perquè encara que sigui un bri, encara que sigui mig bri, sempre un govern del PSOE amb el suport de Podem serà més dialogant que un govern del PP amb el suport de Ciutadans.

¿I ara s’hauria de fer el mateix?

És una decisió que encara no s’ha pres. Tan sols dic quins han estat els precedents.

Quina ha de ser la relació de l’independentisme amb el PSC?

Sempre he defensat que la complicitat entre els independentistes i els autordeterministes havia d’anar acompanyada d’un diàleg franc amb el PSC. I he estat molt criticat per dir-ho. El PSC forma part del catalanisme polític, cultural i lingüístic. I és lògic que en alguns ajuntaments s’hagin conformat aliances amb ells. Per exemple, a la Diputació de Tarragona el mandat passat governaven JxCat i el PSC. La realitat és complexa.

Aquesta complexitat l’hem vist clarament el 26-M, en què Carles Puigdemont va tenir un gran resultat.

Quan el president Puigdemont va dir per al 21-D “Si em voteu, torno”, vaig tenir la sensació que era un eslògan invencible. Perquè l’exili pesa molt en l’imaginari col·lectiu.

¿Considera que l’independentisme ja ha fet tota l’autocrítica necessària sobre el que va passar?

Recordo que vaig dir amb tot el sentiment del món una vegada des de la tribuna del Congrés: “ Nosotros nos vamos ”. I tal vegada hauria hagut de dir: “ Nosotros nos vamos yendo ”...

No era una afirmació realista...

Era la realitat que estàvem construint. Per això és tan important ara discernir què hem fet molt bé, què s’ha de regular i quins errors hem comès. Tenim una posició privilegiada. Érem el 12% fa pocs anys i ara som el 50%. Som al campament base. I, a més, hem aconseguit falcar-nos. Perquè hi havia el perill que ens fessin retrocedir. El sacrifici de presos i exiliats no és gratuït, té una projecció política. Però com menys en tinguem, millor.

Estratègicament l’independentisme també ha tingut un debat al voltant de les llistes unitàries...

Unitat d’acció, tota, però no té res a veure amb la unitat electoral. Primer, perquè dues canyes pesquen més que no pas una. I, en segon lloc, perquè si haguéssim fet un bloc independentista, automàticament n’hi hauria hagut un de no independentista. I els blocs és com estar tancat dins d’un armari.

Com s’ha d’encarar, segons vostè, la següent fase del Procés?

Estic convençut que el darrer tram, perquè sigui exitós, ha de ser liderat per ERC. Crec en governs, dit a l’americana, de Frente Amplio [moviment unitari d’esquerres uruguaià]. És a dir, des dels comuns a JxCat, passant per la CUP. Un Govern del 80%. I això només seria possible si algú d’ERC el presidís.

¿Amb quin programa?

Amb quatre objectius: primer, defensa de l’estat social. Dos, dret a l’habitatge. Tres, amnistia. I quatre, el diàleg i la negociació amb l’Estat.

Ja sap que el senyor Rufián l’ha proposat a vostè com a candidat...

No em faci posar vermell. És una boutade. Però insisteixo que jo tinc la il·lusió i el convenciment que ha arribat el moment que Esquerra Republicana lideri el Procés.

Més continguts de