“Nosaltres no ataquem ERC. Som companys de viatge”

BarcelonaLaura Borràs arriba advertint que és totalment inexperta en el billar i plantejant alternatives com el patinatge artístic o el trial. Mentre rumiem la gràcia que tindria l’entrevista-trial (i poder respondre “fiasco” a les preguntes no ben respostes, cosa que seria un luxe per al periodista), ja surt el Procés. Tuitaire hiperactiva, pot resumir en 140 caràcters el mandat de l’1-O? Fins ara ens n’han explicat 140 versions. “És la insubornable tossuderia d’aquest poble per aconseguir el dret a l’autodeterminació i poder fer la independència”. Un referèndum per fer un referèndum? “El mandat de l’1-O era aconseguir la independència”. Obvia el billar i es concentra en la resposta. “El mandat de l’1-O és tenir present la memòria del que ens va passar aquell dia i que encara continuem vivint, i no recular en aquests principis”. De 140 versions a 3, anem avançant. També hi ha moltes versions sobre si Puigdemont va prometre tornar el 21-D. El seu retorn és com el Nobel de Murakami: sempre està present a les apostes electorals. “Tant de bo hagués pogut tornar. Si no se l’ha investit president, com ha de tornar? Perquè el fiquin a la presó?”. No hi afegeix el retret a ERC, com mana la tradició. “No trobo que haguem atacat Esquerra. Quan convides algú a ser companys de llista no has de perdre ni mig minut a atacar-los. Som companys de viatge”. No ho sembla, pel que s’ha vist en la campanya. Borràs esquiva les preguntes compromeses amb el mateix somriure amb què evita acostar-se al billar. Només se li congela quan parla d’alguns articles en què es comenta la seva vestimenta i el físic. “Obres els diaris i et trobes comentaris sobre els meus escots i arrugues. Si només poden parlar d’això deu voler dir que no tenen per on atacar-me”. Obviem comentar el vestit blau de Pablo Casado i la seva diferència amb el vestit blau de Pedro Sánchez i amb el d’Albert Rivera, i seguim parlant de masclisme: “És atot arreu”, lamenta, i apunta també al “micromasclisme”, també dins del seu partit.

Parlant de literatura tot va molt millor, encara que per literatura s’entengui Cayetana Álvarez de Toledo signant la Constitució. “I ho pot fer? Com estan els drets?”, es pregunta, i ironitza sobre el fet que el PP signi un text al qual Aliança Popular es va oposar. A Álvarez de Toledo li regalaria Antígona, de Sòfocles, “que planteja la discussió entre la legalitat i la legitimitat”. A Rufián dubta, però es decanta per Shakespeare. I per atacar algú, com a ella li van fer amb El Quixot? “És trist haver d’atacar amb la literatura, i amb la cultura i amb les llengües”, planteja, però cedeix: “Plantejaria el dilema que presenta Sòfocles a Èdip rei, entre el que has dit que faries i el que després fas”. No parla de l’octubre del 2017, aclareix. Per acabar aquest billar tan literari, li faig un regal: “ Els últims cent metres”, el llibre que Quim Torra va escriure el 2016 i que bé podria ser la història d’algú que creu que està arribant a la meta quan cada cop és més lluny. “Hi ha velocitats que les marques tu i n’hi ha que te les marquen”.