27/01/2016

Espanya, país “d’alt voltatge”, segons Gabriel Magalhães

2 min
L’autor de l’assaig, Gabriel Magalhães, i el president del Cercle d’Economia, Antón Costas.

BarcelonaUn títol arriscat. El mateix autor, l’escriptor i professor de literatura portuguès Gabriel Magalhães, admet que titular Los españoles un assaig sobre la personalitat de les gents d’Espanya ha sigut una decisió de pes. I té ganes d’explicar-se, precisar que no es tracta d’una mirada extremada, ni pel cantó de la crítica cruenta ni pel de l’exaltació acrítica, sinó amarada de voluntat d’anàlisi i de comprensió, ancorada, segons Antón Costas, president del Cercle d’Economia -que va acollir ahir la presentació-, en el terreny de la moderació. La personalitat del llibre (publicat per l’editorial Elba) queda clara des del mateix capítol introductori, que val la pena citar textualment: “L’objectiu no és cantar un país amb la veu d’un nacionalisme estereofònic sinó arribar al moll de l’os d’una realitat nacional important d’Europa. Entendre un país apassionant i proposar per a aquest país horitzons de felicitat”. I encara més clarividència a la contraportada en forma de pregunta retòrica: “¿És possible anar més enllà dels tòpics que construeixen la immensa faula d’un país per aconseguir fotografiar la seva ànima?” Amb aquests clars i ferms propòsits, Magalhães construeix una prosa de perfil poètic i impressionista, evocador i molt atractiu.

La diferència amb Portugal

Un dels aspectes més rellevants que l’autor posa de manifest i que durant la presentació -acompanyat del periodista Enric Juliana, bon amic seu- va quedar més que clar és que al seu parer Espanya és un país “d’alt voltatge”, travessat per una línia de tensió i en el qual sempre hi ha una part que té por de quedar exclosa. En aquest sentit, Magalhães revela que sempre que torna al seu país des d’Espanya es “desendolla” i l’envaeix una sensació de tranquil·litat difícil de percebre al país veí de Portugal. “A Espanya no s’hi pot estar distret”, rebla, i albira un repte possible amb evidents vinculacions amb la situació política actual: “És perfectament possible que tothom hi càpiga, que ningú percebi risc de ser exclòs, que tothom pugui ser tal com és i que la resta s’alegri que així sigui”.

Val la pena citar el capítol cinquè del llibre, titulat Viajes catalanes, en què l’autor relata el seu retorn a Barcelona l’any 2011 -molts anys després d’haver-hi estat per primer cop- i el neguit que l’envaïa per no parlar català: “Va ser una sorpresa descobrir una societat àgilment bilingüe, molt més tolerant del que em pensava. I vaig comprendre que a Catalunya se li està fent una considerable injustícia”.