Política 20/10/2021

Euskadi: lliçons d'una dècada sense ETA

La normalitat d'haver de resoldre un conflicte polític només per vies pacífiques

4 min
Frame del vídeo en què membres de l'organització ETA anuncien la seva dissolució

El 20 d'octubre de 2011, un membre d'ETA encaputxat (David Pla), acompanyat d'altres dos membres de l'organització, també encaputxats, llegia el comunicat en què ETA posava fi a més de quatre dècades de lluita armada. Un dia que, sens dubte, havia d'haver arribat abans, però que no deixava de ser un dia feliç. Històric. Tots d'acord. A partir d'aquí, la catalogació del que ha passat en aquesta dècada ja no té el mateix consens i està subjecte a interpretació.

Potser perquè la decisió d'ETA d'abandonar la violència, a la qual després succeirien de forma esglaonada el lliurament de les armes i la dissolució, va ser una decisió unilateral i no negociada; o potser perquè cap dels actors estava preparat per l'endemà, la veritat és que aquest procés de no-violència d'ETA -que no procés de pau-, i de convivència s'ha fet sense full de ruta. Tot i que al País Basc s'havia teoritzat fins a l’avorriment sobre com seria l’endemà, va arribar l’endemà i va arribar sense manual d'instruccions. Pura improvisació. Pur interès. Pur voluntarisme.

En aquest temps sí que hi ha hagut una cosa positiva: el comportament de la societat basca. La població basca ha caminat per la reconciliació sense permís dels partits. Un pas, o dos, per davant. Una societat que ha propiciat espais de diàleg entre víctimes de totes les violències.

En el cantó negatiu, la manca de diàleg entre les forces polítiques basques que van preparar al Palau d'Aiete l'anomenat "aterratge" d'ETA. En aquesta dècada haurien d'haver tancat ja acords al voltant de les conseqüències del conflicte (víctimes, presos) i estar ultimant els pactes al voltant de les causes, però continuen encallats en les procel·loses aigües dels primers i sense entreveure encara l'inici dels segons. Perquè a Euskal Herria hi segueix havent un conflicte polític: d'encaix (o no encaix) d'una nació sense estat en un estat nació, que és Espanya. Parlem de sobirania i de dret a decidir. Com a Catalunya.

¿S'ha avançat en el tema dels presos i en la humanització de les presons? Per descomptat. Prou? No. S'ha anat acabant, amb comptagotes, amb l'allunyament, una mesura que suposava, sobretot, una condemna afegida per als familiars. No obstant això, no s'ha enderrocat la bastida d'excepcionalitat creada per lluitar contra ETA. ETA ja no existeix, però l'excepcionalitat cap als presos, sí. La recent transferència de la gestió de les presons i, sobretot, una nova política penitenciària hauran de capgirar aquesta situació tan irregular com injusta.

Més d'un tipus de víctimes

La qüestió de la violència a Euskadi ja no és a l'agenda política. Això és bo. Però també és dolent, perquè pel camí s'oblida que aquí hi ha hagut més d'una violència; ha existit més d'una tipologia de víctimes i, per tant, més d'una tipologia de victimaris. A una societat que surt de dècades de violència li fa més mal la memòria selectiva que la desmemòria. Perquè crea víctimes de primera i víctimes de segona.

El president del PSE, Jesús Eguiguren, que en aquestes qüestions ha estat escolanet i capellà, destacava la setmana passada a Gara que "no hi haurà un únic relat, i si hi fos seria fals". La veritat és que els múltiples relats s'han quedat en un gran relat i altres de menors. L'aplaudida Pàtria de Fernando Aramburu no és més que un relat d'una de les parts, encara que a Espanya sigui el majoritari. Més properes a la realitat són, per exemple, les pel·lícules Maixabel o Lasa i Zabala, encara que se circumscriguin a casos concrets.

Durant aquesta dècada les reclamacions a l'esquerra abertzale i, per extensió, a EH Bildu perquè condemni alguns incidents que s'han produït han estat reiterades. I segueixen fent-li mal. Un cop de puny a un militant de PP, una pintada amenaçadora... Les restes de violència incorporades al debat polític com a arma llancívola i el verb condemnar a l'agulla de la balança que separa un partit, EH Bildu, de tota la resta.

En aquest camp de discussió viciada res és suficient per complir amb el Pacte d'Ajuria Enea de finals dels vuitanta, rebatejat com a "terra ètic". Perquè el PP, el PSE i el PNB s'han posat d'acord en exigir a l'esquerra abertzale que condemni, entenent aquest condemnar com renegar del seu passat. Sortu, i no EH Bildu, serà qui haurà de fer la reflexió de com el passat interfereix en el seu futur; i l'haurà de fer, una altra vegada, des de la unilateralitat perquè els altres no faran mai una lectura autocrítica del seu passat. La declaració de dilluns va en aquesta línia.

En aquest període post-ETA, el PNB ha recuperat el poder i ha assentat el seu model basat en la gestió i la moderació. En la discussió sobre el relat, els jeltzales s'han situat en l'equidistància, tot i que la vesteixen de centralitat.

La competició PNB-Bildu

La polarització política a Euskadi ja no és entre nacionalistes i unionistes, sinó entre el PNB i EH Bildu. Dos models d'entendre l'autogovern i la sobirania. Dos models socials, un conservador i l'altre progressista. La confrontació els dona vots a tots dos, però deixa, a hores d'ara, molt lluny la capacitat d'EH Bildu de guanyar.

I on queden partits com el PSE i el PP? Tots dos tocant fons electoral. Quan ETA va abandonar la lluita armada Patxi López era lehendakari amb el suport del PP. Majoria absoluta al Parlament. Avui sumen 16 parlamentaris de 75. EH Bildu, per exemple, en té 21.

Deu anys després alguns s'entesten a seguir defensant que el problema basc era exclusivament un problema de violència, i de violència d'ETA, encara que, objectivament, el que es va produir el 20 d’octubre de 2011 va ser que el conflicte polític abandonava el carril de la violència i circulava exclusivament per vies pacífiques. Per això va ser un dia històric.

stats