Excuses i advertiments
BarcelonaNo sé per què es parla d’amnistia en les mesures del ministre Montoro que van permetre retornar centenars de milions d’euros a les arques públiques. Fins ara a Espanya no hi ha hagut més llei d’amnistia que la de 1977, el que la doctrina penal concep com un “esborrar” delictes d’intencionalitat política en moments de transició cap a un règim d’estat democràtic de dret. Per això l’exposició de motius de la proposició de llei orgànica que finalment coneixem fa reiterat esment de la possibilitat que les amnisties es produeixin en democràcia i que tenen sentit en una democràcia no militant com la nostra, on totes les idees polítiques són legítimes. Però cada Constitució és única.
Tanmateix, el principal escull de la llei, com ja s’havia advertit abans de conèixer-ne el contingut, és que pugui violentar el principi d’igualtat. Tres condicions són necessàries per legitimar un tracte desigual en el si d’una llei singular: en primer lloc, la raonabilitat de la mesura, que el text recolza en la legitimitat de l'òrgan dipositari de la sobirania popular per “retornar a la política un conflicte polític”, en un implícit reconeixement a la terminologia independentista, “presos polítics”, expressió incompatible amb l’estat de dret. En segon lloc, la proporcionalitat, que diu que justifica que només “s’oblidin” els delictes comesos per raó del “Procés” en una franja temporal àmplia i fins i tot no del tot definida (per què fins al 13 de novembre?), amb greuge per a la seguretat jurídica. I, en tercer lloc, l’adequació de la mesura a la intenció amb què es pren, un punt que no raona, ja que només afirma que és una finalitat legítima i constitucional, sempre referida a un abstracte interès general.
La llei es refereix a delictes concrets i també als que en cap cas poden ser amnistiats, com ara el delicte de terrorisme, però respecte d’aquest últim diu que només queda exclòs de l’amnistia si ja s’ha dictat sentència, en una clara referència a la recent decisió del jutge de l’Audiència Nacional Garcia Castellón d’investigar sota aquest concepte Puigdemont i Rovira. També s’observa la clara voluntat de tòrcer el pols al poder judicial en dir que, com que és una llei singular, “en nom de l’interès general, suposarà l’immediat aixecament de les mesures cautelars que haguessin estat adoptades, fins i tot quan tingui lloc el plantejament d’un recurs o una qüestió d’inconstitucionalitat, així com la finalització de l’execució de les penes imposades”.
Més enllà de la constant apel·lació a l’interès general, l’últim paràgraf citat és potser el més expressiu de com, contra el que s’ha dit aquests dies respecte a la posició condicionant dels jutges en la seva aplicació, la llei els deixa poc marge interpretatiu, tot i que no sé si aquesta llei orgànica pot contradir la que regula el Tribunal Constitucional, ja que en la seva redacció actual la qüestió d’inconstitucionalitat suspèn els procediments just en el moment processal anterior a dictar sentència fins que el TC resolgui.
Ras i curt, la llei no s’adreça als independentistes, molt menys encara a la ciutadania en general. És expressió d’un legislador que s’excusa i adverteix els jutges sobre el que poden i no poden fer, cosa que mantindrà el descrèdit de les institucions que diu voler resoldre.
