La generació dels referèndums

BarcelonaPocs estarien il·lusionats per anar un diumenge a l’institut, però aquell 9 de novembre del 2014 la Beta Forn, nascuda l’any 1998, estava entusiasmada. Tenia 16 anys i era la seva primera cita amb les urnes. Va sortir de casa amb el seu pare, Quim Forn, i es va dirigir cap a un institut que no havia trepitjat mai abans. A l’escola de la Beta, en canvi, hi havia l’Olga Folch, que se sentia com a casa. La Beta i l’Olga anaven juntes a l’institut. Ara no mantenen relació. Totes dues van votar aquell dia per primer cop en centres diferents. La Beta ho recorda amb “emoció”. L’Olga no hi “va donar importància”.

Aquell matí, la Laia Sueiro estava supervisant la votació al seu poble, Sant Quintí de Mediona. Està afiliada a les JERC des del 2013, quan tenia 15 anys: “Era independentista, però a aquella edat costa tenir nocions polítiques”. Cap de les tres va debutar davant d’una urna votant un partit, sinó si Catalunya havia de ser independent. I, més que un vot definitiu, allò era l’inici de tot plegat. D’un Procés que avançaria de forma paral·lela a les seves vides: a mesura que una part rellevant dels catalans repetia de forma més massiva que volia autodeterminar-se, la generació del 1998 decidia el seu futur. La Beta l’enfocaria cap a la infermeria, l’Olga cap al periodisme i la Laia cap a les relacions internacionals. Dos anys després del 9-N, comencen la universitat. Llavors, l’Andreu Castellà deixava Esponellà, un poble de 400 habitants, i arribava a Barcelona. S’asseuria a classe amb l’Olga i descobriria fora de l’aula l’in crescendo del carrer a pocs mesos de l’1-O. En alguna d’aquestes protestes es va sentir la veu de la Júlia Serrasolsas, també del 98. Dalt d’un escenari en una manifestació, aquella va ser la llavor de Ginestà, el grup que la Júlia i el seu germà Pau van crear uns mesos després. Apleguen 81.000 oients mensuals a Spotify i van ser la banda sonora de la presa de possessió de Pere Aragonès.

Segon diumenge a l’institut

Pocs dies després de començar el segon any d’universitat, la majoria d’ells estaven a les portes de la seu d’Economia el 20 de setembre i davant d’una urna l’1-O. L’Olga estava a l’escola Jaume Balmes de Barcelona: “A les 8.30 h va venir la policia i es va obrir pas a cops”. A Esponellà hi va arribar la Guàrdia Civil: “Hi havia més policies que habitants”, rememora l’Andreu. El Pau Fernández, també del 98, va votar sí i no el 9-N. No tenia clar si per l’1-O aniria a votar. Veient els vídeos de la situació viscuda, entre molts d’altres, per l’Olga i l’Andreu, es va dirigir a l’escola i va votar sí.

Quan la Beta es va despertar ja s’havien viralitzat els vídeos que havien fet canviar d’opinió a en Pau. “El meu pare estava molt nerviós. Només deia: «És molt fort»”, recorda. Finalment, tots van poder votar, amb un final “poètic” inclòs: l’Olga, després que la policia s’emportés les urnes, va votar a l’escola de tota la vida, com el 9-N. El final d’aquell octubre no va ser tan poètic. “S’havia de declarar”, diu l’Andreu. No es va aplicar la independència, sinó el 155. “No volia el meu pare a la presó, però havia de fer-ho”, afirma la Beta.

La sentència del Suprem va despertar un moviment que s’havia endormiscat. L’Olga estava d’Erasmus a Alemanya, la Júlia acabava de treure disc, la Laia era regidora del seu poble i el Pau, la Beta i l’Andreu encaraven l’últim any de carrera. L’endemà de la sentència, Ginestà va publicar Roig : “Quatre barres de roig, i l’octubre aquell d’enrere, hi ha un present per fer créixer, la pàtria que porto al cor”. L’Olga acudia a la classe Ethnic politics and violent conflicts. Tocaven presentacions i dues noies alemanyes van posar d’exemple de conflicte violent els aldarulls a Catalunya. En aquells aldarulls s’hi havia pogut veure l’Arnau Isart, també del 98. “És una barreja de por i orgull”, descriu. “Ocupar l’aeroport va ser positiu”, diu la Laia. “Res em va semblar malament”, afegeix la Beta.

Sigui com sigui, la seva consciència política ha crescut en ple Procés. “Estem molt polititzats”, apunta l’Olga. També han viscut com la defensa de la democràcia és a l’ordre del dia. “No ens trauran mai la llibertat”, diu la Júlia.

Ara, tot roda sobre el diàleg. N’hi ha que hi mantenen esperances, com la Laia, que afirma que “a mitjà termini es podrà tornar a votar de forma pactada”. “Han de passar massa coses”, afegeix l’Andreu. “No crec que arribi un referèndum a mitjà termini”, conclou el Pau.