Es busquen futurs presidents per fer coses de Catalunya

BarcelonaEls nens estan tan nerviosos i solemnes amb el poder que irradia el Palau de la Generalitat que penso que tant de bo mai ningú els expliqui res del Procés. És el primer dia que el programa Vull ser president/a! obre les portes als periodistes. Enguany les escoles catalanes poden inscriure alumnes de 5è i 6è en aquest programa que consisteix a simular l’activitat parlamentària a classe i culmina amb una visita a l’epicentre de la sobirania nacional, recepció del president inclosa. És una tradició que es recupera de l’època de José Montilla, i el fet que la reprengui Pere Aragonès suggeriria que els polítics menys expansius són conscients que cal que facin alguna cosa extra. La idea del Govern és difondre el costat més entranyable i humà del president, mentre els periodistes resem perquè una criatura innocent faci una pregunta compromesa. Com hem vist amb les eleccions argentines, si l’estat no sembra associacions simpàtiques entre els futurs votants, després creixen i voten el que voten.

L’associació simpàtica que ha de deixar el dia és un simulacre condensat de presa de possessió d’un president i els seus consellers, deliberació del govern i roda de premsa. En acabat visitaran la planta noble i coneixeran Aragonès, cosa que els fa una il·lusió genuïna. La sessió es converteix en un recordatori que la democràcia sense educació és un binomi problemàtic: els infants són d’un punitivisme hobbessià (voten instal·lar càmeres de seguretat per prevenir el bullying en comptes d’assignar més recursos o fer cursos preventius), feministes molt poc radicals (voten canviar la roba i els costums d’alguns esports en comptes de promoure feines més ben pagades per a les dones) i la mesura estrella de salut és incrementar les hores d’educació física (a costa de la pobra classe de lectura). Moro de riure quan la nena encarregada de fer de portaveu ha de respondre a les preguntes dels seus companys reconvertits en periodistes i descobreix que la fórmula “Encara ho estem estudiant” és imbatible. Moment d’esperança quan un vailet pregunta desafiant sobre això de canviar uniformes esportius, com si fos una bajanada, i la portaveu respon que “en esports com ara el voleibol les nenes han de dur roba molt similar a calcetes i no totes se senten còmodes amb aquestes coses”. Presidenta.

Aragonès els rep al Pati dels Tarongers i els fa seure a la Sala Tarradellas. Té mà esquerra amb els infants i ells estan ben educats: no hi haurà cap tensió ni cap anècdota problemàtica. Les vibracions paternals que emet el president oscil·len en l’espectre de la distància raonable: ni voler fer por, ni voler fer-se l’enrotllat. Les criatures mantenen el respecte i s’interessen més per les estàtues i les gàrgoles que per les competències de la conselleria del departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. El moment de màxima complicitat és quan Aragonès explica que els consellers demanen moltes coses, però el d’Economia posa límits. Preguntat pel significat del gran fris d’Antoni Tàpies, el president respon que “simbolitza coses de Catalunya”, que em sembla un bon resum de la jornada.