Jaume Duch: "L'estratègia de condescendència amb Trump no funciona"

L'arribada del 2026 ha estat la confirmació d'un nou paisatge global que insinuàvem des de feia temps: al món, definitivament en mode imprevisible, torna a imperar la llei del més fort. El retorn d'una versió més radicalitzada de Donald Trump a la Casa Blanca ha fet trontollar el tauler internacional i, especialment, Europa, que se sent menyspreada pel seu aliat tradicional i amenaçada des de diversos fronts. En parlem amb Jaume Duch Guillot, conseller del departament d'Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya i amb una àmplia trajectòria professional a primera línia de les institucions europees. Duch reivindica també el rol que Catalunya ha de jugar per enfortir una Unió Europea que, inevitablement, necessita ser forta.

Si li demano definir amb poques paraules la situació política de l’Europa d’avui, què em diria?

— Que Europa està en la seva hora de la veritat. 

Vam coincidir al brindis de Nadal de les institucions europees a Barcelona. Entre els assistents hi havia pessimisme: molts deien que el 2026 serà un any molt complicat per a Europa.

— Jo no soc pessimista, però és cert que el món està canviant molt i a molta velocitat, i no necessàriament en el sentit que ens agradaria que canviés. Però també hem vist que Europa, la Unió Europea, d’alguna manera comença a reaccionar a aquests canvis. Potser és una reacció lenta, però no hem d’oblidar que és una acció conjunta, que respon a les sensibilitats de 27 països.

Probablement, el desafiament més gran és Trump. Què busca el president dels Estats Units amb aquesta estratègia de menyspreu i amenaça cap a Europa?

— Imposar-se. Imposar-se com a administració, com a país, com a imperi. Ens vol demostrar que hem entrat en un nou escenari, i en aquest escenari el que compta és la força: com més fort siguis, més impacte tindràs en la política internacional. Trump està negant el sistema de convivència internacional que hem tingut des de la Segona Guerra Mundial. I aquest tipus de personatge [Trump] continua avançant sempre fins que hi ha algú que el para, o hi ha alguna cosa que el para. I aquí jo crec que Europa té una part de responsabilitat important a fer que això succeeixi, i ràpid.

No és precisament el que han fet els líders europeus durant aquest primer any de mandat. En general, s’ha optat per la genuflexió, per no fer-lo enfadar…

— Sí, i s’ha demostrat que aquest primer to, més condescendent, no estava funcionant, no ha funcionat. I, de fet, crec que hem vist un canvi: amb Groenlàndia, per exemple, la resposta europea ha estat ferma. Europa li ha ensenyat les dents a Trump, i això diria que ha fet retrocedir, encara que sigui temporalment, l’agressivitat de Washington. 

No és el cas de Mark Rutte, que continua optant per la genuflexió accentuada.

— Bé, puc intentar entendre el seu rol i el fet que els líders europeus, durant tant de temps, hagin volgut no trencar gaire la relació amb els Estats Units. Crec que hi ha un motiu clau que ho explica, i fonamentalment és la guerra a Ucraïna i la consegüent amenaça russa sobre la Unió Europea. Sabem que la seguretat de Kíiv i de Brussel·les continua depenent de Washington, i estic segur que, si això no fos així, hauríem vist una reacció europea contra Trump molt més dura des del principi. 

Per tant, és poc realista imaginar, a hores d’ara, un trencament d’Europa amb els Estats Units.

— Bé, en primer lloc, cal tenir clar que el trencament no vindrà d’Europa. El trencament ve dels Estats Units i tots els elements d’aquest trencament els ha posat Washington, no Brussel·les. Dit això, Europa ha de treballar per aconseguir l'autonomia estratègica. Segurament hauria estat necessari fer-ho abans, però no es va fer. La UE ja no pot quedar a mercè del que puguin fer els altres: hem de tenir les nostres eines per decidir qui volem ser en aquest món, què volem fer i, el més important, per defensar el nostre model de societat. Quants models de societat hi ha millor que el nostre? Segurament, cap. 

Pels passadissos de Brussel·les s’admet que encara som lluny de l’autonomia estratègica. Quin és l’element més decisiu que ens falta per aconseguir-la?

— Sobretot assegurar la pròpia seguretat. És a dir, que Europa pugui defensar-se de qualsevol mena d’atac, ja no només de l’atac clàssic militar, també dels cibernètics, de la desinformació o d’altres accions híbrides per debilitar les democràcies europees. 

Llavors, la solució principal és que els governs europeus inverteixin més en defensa?

— Necessàriament han d’invertir més en defensa, però, sobretot, han d’invertir-hi millor. És a dir, crec que caldria posar en marxa una política de coordinació de defensa europea, que sigui conjunta i que no sigui, simplement, la suma de diferents polítiques de defensa dels estats membres. Això es pot fer dins de l’OTAN, amb els Estats Units o sense; o es pot fer fora de l’OTAN, en el marc de la mateixa UE, probablement ampliada amb altres països aliats, com per exemple el Regne Unit. 

Pedro Sánchez ha estat un dels líders europeus més crítics amb les exigències de Trump d’incrementar la despesa militar dels socis de l’OTAN. 

— I el temps li ha donat la raó. Crec que molts dels països que van acceptar el 5% que demanava Trump ho van fer pensant que d’aquesta manera la Casa Blanca seria més amable amb ells. I no ha estat així. Però reitero: la qüestió principal no ha de ser gastar més diners en defensa, del que es tracta és de gastar-los millor. El que voldria Washington és que els aliats europeus es gastessin milers de milions d’euros en comprar el seu material militar. En canvi, és més intel·ligent connectar millor les capacitats militars dels socis de la UE. Fent això, no caldria, en absolut, arribar a despeses del 4 o el 5% del PIB. 

Aquesta setmana vèiem com l’Índia de Modi rebia amb tots els honors Ursula von der Leyen i António Costa. La UE ha de buscar nous amics? 

— Sí. L’acord que s’acaba de firmar amb l’Índia o l’acord que s’ha signat amb el Mercosur feia anys que es negociaven. Però la situació global que ha creat Trump en l’àmbit comercial amb la seva política ofensiva d’aranzels exigeix accelerar aquests processos. Tothom s’ha adonat que no es pot tenir una dependència exclusiva dels mercats americans. I Europa continua sent una potència atractiva: estem parlant de 450 milions de persones amb un poder adquisitiu molt per sobre de la mitjana mundial. Això ens converteix fins i tot en prioritaris des d’un punt de vista econòmic i comercial. I també cal posar en valor un altre aspecte: els europeus tenim un model de societat que és, probablement, el més avançat del món. És l'únic model, amb algunes excepcions en alguns països, que conjuga bé la democràcia, el respecte dels drets humans i que, al mateix temps, crea progrés i, per tant, dona a la societat els mitjans per tenir una vida digna.

Anem a Ucraïna. D'aquí unes setmanes farà quatre anys de l’inici de la invasió russa. Creu que el 2026 serà l’any del final de la guerra?

— Això és el que esperem tots, no? O el que hauríem d’esperar tots. El que és important també és que si s’aconsegueix un alto el foc sigui un acord just, que permeti després una pau justa i, per tant, una pau decidida lliurement pels ucraïnesos. Com a europeus, no ens podem permetre que l’acord sigui només dels russos i els americans. Com a europeus, això ens hauria de preocupar perquè, d’alguna manera, donaria via lliure a Putin. 

La població de Catalunya és conscient del moment de risc que viu Europa?

— Crec que hi ha una evolució en aquesta consciència i que, probablement, encara falta camí per acabar de ser-ne del tot conscients. En les enquestes ho estem notant: la gent comença a adonar-se que el món està canviant, que els principis que ens han fet funcionar fins ara ja no són respectats per potències com els EUA, i que l’amenaça que suposa Rússia per a Europa té moltes formes diverses. 

I des del Govern s’està treballant per fer front a aquest nou paisatge global?

— Sí, s'està treballant analitzant aquesta nova realitat, adaptant les nostres polítiques, insistint molt en el paper que ha de jugar la Unió Europea. Aquest és el missatge fonamental: el nostre únic futur positiu possible és una Unió Europea forta i que jugui un paper important en el món, i que, per tant, ens serveixi d'aixopluc, de paraigua, davant de tots aquests desafiaments que fa pocs anys no existien, i que, probablement, ni tan sols podíem imaginar.

Quines són les prioritats de la seva conselleria?

— Volem ser molt més influents allà on es prenen les decisions, fonamentalment, per tant, a les institucions europees. Durant aquest primer any i mig hem anat ocupant una sèrie d'espais a les diferents institucions, hem començat a influir en una sèrie de temes, de dossiers, que són importants per a Catalunya: des del finançament de la UE fins a la política de pesca, passant per molts altres àmbits, com les polítiques digitals o tecnològiques. També tenim com a prioritat ajudar en aquest enfortiment d'Europa. I això també vol dir incentivar la conscienciació social perquè els catalans ens adonem del privilegi que significa ser europeus. I que entenguem també que aquest no és un privilegi automàtic, que pugui durar eternament; és un privilegi que s’ha de saber treballar i defensar. 

Quines més?

— N'hi ha una altra de molt important: tenir també un paper més rellevant en determinats organismes internacionals que gestionen polítiques que després a Catalunya són competència de la Generalitat. El cas més evident d'aquestes últimes setmanes és l'acord que hem firmat entre el govern de Catalunya i el govern d'Espanya perquè Catalunya tingui una posició individualitzada dins de dos organismes internacionals molt importants, que són la Unesco i també l'Organització Mundial del Turisme. És a dir, Catalunya tindrà un delegat o una delegada a la Unesco, i aquesta figura s'incorporarà a la representació permanent d'Espanya, però amb veu pròpia, de manera que podrà vehicular els posicionaments de Catalunya sobre els temes que tracta la Unesco, que són molts, i molt importants: des de la ciència fins a l'ensenyament, passant per la cultura o temes de noves tecnologies. A més, aquest és un pas important també en l'àmbit polític, ja que dona compliment a acords adquirits tant amb ERC com amb Junts. Considerem que és un avenç per al país, en tots els sentits.

Per aconseguir aquests objectius, la col·laboració amb el govern espanyol és imprescindible?

— Sí, no només amb el govern espanyol, amb altres governs també, i això és el que fem. Però és evident que si tens la col·laboració o l'ajut del govern espanyol pots anar més lluny o més ràpid, que en una situació de confrontació. Crec si el que estem predicant tot el dia és la interconexió i mantenir un sistema multilateral, nosaltres hem de ser conseqüents amb això, i per tant hem de ser capaços de coordinar-nos i de col·laborar, començant pel mateix govern espanyol.

Quin impacte tindria en l'acció exterior del govern català un canvi de color polític a Madrid?

— Espero que aquest canvi de color polític no arribi fins d'aquí a molt de temps. Però, si hi hagués un canvi, nosaltres hauríem de ser molt tossuts amb continuar gestionant les competències que té el govern de la Generalitat en matèria d'acció exterior, que estan molt clarament definides per l'Estatut d'Autonomia.

El que alguns, durant el Procés, van anomenar el problema català va fer que Catalunya tingués un cert focus internacional. L'ha perdut amb la normalització de les relacions amb Madrid?

— Procuro no fer comparacions amb el passat. El que sí que puc dir és que jo veig una imatge positiva de Catalunya a la resta del món. Penso que, a la Unió Europea, som un dels territoris més influents. I no cal ser un estat per ser realment influent en moltes polítiques comunitàries. El que noto sempre és interès per Catalunya com a tal, per la gestió que fa el Govern de dossiers importants en temes econòmics, en temes tecnològics. Veig interès i veig ganes de cooperar, de col·laborar i d'establir acords.

¿Li pregunten des de l'exterior sovint sobre la salut del moviment independentista?

— La veritat és que no és un tema que estigui a les agendes de les meves reunions, probablement perquè les persones amb les quals em reuneixo, ja n’estan al cas.

L'oficialitat del català a la UE sí que ha estat al focus mediàtic. En principi, s'havia d'aconseguir abans de l'acord d'investidura de Sánchez, però fa la sensació que el procés s’ha estancat.

— No, no està estancat. El procés continua molt viu, continua la negociació, continua la tasca pedagògica que s'ha de fer per aconseguir els 26 vots positius. Hi ha una majoria d'estats membres que ja han dit, per activa i per passiva, que no tenen cap problema amb què el català, i també el basc i el gallec, es converteixin en llengües oficials de la Unió Europea. El que és cert és que hi ha estats que han demanat més temps, perquè pensen que necessiten més aclariments sobre alguna de les conseqüències. I aquesta és la feina que s'està fent. Jo soc optimista i penso que arribarà el moment en què, ja d'una forma expressa, tots els països diran que estan d'acord amb una decisió tan òbvia i tan justa.

Acabo com hem començat: amb poques paraules, què ha de ser Catalunya per a Europa?

— Un motor d'aquest procés d'integració europea, una societat que, d'alguna manera, lideri l’evolució que la mateixa Unió Europea ha de fer en els propers anys. Sempre hem dit que la societat catalana és una societat molt europeista. Per tant, també hem d'assumir una certa responsabilitat a l'hora d'enfortir Europa, que, insisteixo, és el nostre únic futur positiu en comú possible.