Política 28/03/2021

Història d’una animadversió que ve de molt lluny

Mas no va pair el tripartit ni Junqueras la llista única

2 min
Oriol Junqueras i Artur Mas en una imatge del 2015 al Parlament de Catalunya.
Disponible en:

Esquerra va trigar molts anys a emancipar-se políticament de CiU després de la Transició. No va ser fins que, amb un cop d’estat intern el 1996, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van fer fora el tàndem format per Àngel Colom i Pilar Rahola, que amb els anys acabarien acostant-se a les sigles de Jordi Pujol. Llavors va iniciar el camí que la portaria a esdevenir l’alternativa municipal a CiU a la Catalunya interior, on molts alcaldes convergents provenien del franquisme i els socialistes tenien poca penetració. La seva bandera no era el nacionalisme clàssic, sinó el que Carod teoritzava com l’esquerra nacional, l’intent de trencar el duopoli CiU-PSC.

Tot i això, després de les eleccions del 2003 que va guanyar Artur Mas per sorpresa, a CiU encara hi havia la sensació que ERC no s’atreviria a pactar amb els socialistes i fer-los fora. De fet, Mas va marxar de vacances uns dies confiant que no tindria problemes per ser president. ERC va mantenir converses a dues bandes fins que es va decantar pel tripartit, una jugada que CiU, i especialment el cap de llista convergent, no va perdonar mai. En el rerefons de l’animadversió actual entre els dos espais, el tripartit és un fantasma recurrent.

Per contra, el que Esquerra, i especialment Oriol Junqueras, no va perdonar mai als convergents va ser la pressió exercida sobre els republicans per formar una llista unitària de cara a les eleccions del 2015 quan les enquestes ja pronosticaven una victòria seva. Però Junqueras va cedir en una reunió al Palau amb Mas, Carme Forcadell, llavors presidenta de l’ANC, Muriel Casals (Òmnium) i JOsep Maria d'Abadal (AMI). David Fernàndez va marxar quan es va començar a parlar de la llista unitària.

Aquella operació encara cou perquè es va interpretar com una maniobra dels convergents per retenir el poder i anul·lar el líder dels republicans. I tot i que al principi semblava que amb Carles Puigdemont hi havia més sintonia, ràpidament van aparèixer els recels i les desconfiances mútues, que van explotar als moments previs a la DUI.

Presó i exili

L’últim capítol de les desavinences té a veure amb la lectura de l’octubre del 17. Oriol Junqueras opta per afrontar la presó i vira la nau d’ERC cap al pragmatisme perquè hi veu un perill de fractura social. Mentrestant, Puigdemont fa la lectura inversa: opta per l’exili i defensa la via de la confrontació insistint en la dinàmica de blocs. El nou paradigma es fa evident el 30 de gener del 2018, quan Roger Torrent suspèn el ple on s’havia d’investir Puigdemont perquè hi ha dubtes legals. A Junts ho consideren una traïció, i encara ho recorden.

Els papers històrics de CiU (ara Junts i PDECat) i ERC han acabat intercanviats, i la victòria dels republicans el 14-F encara ha agreujat la ferida de Junts, que ara supura pel paper de Puigdemont. Però la realitat és que aquesta és una història que ve de lluny.

stats