4 min
L'hemicicle aplaudint Pere Aragonés

BarcelonaFer crònica parlamentària escrita, ara mateix, és un gènere propi: es combina la informació de passadissos (ara arriba aquest, ara aquesta se’n va a fer un tallat) amb la descripció de coses que el cronista veu, elevades totes elles a categoria metafòrica o parabòlica: un paper que recull una dona de fer feines, la taca que porta un polític a la roba, els animals del zoo, que se senten... Frases curtes. Punts i a part. Un estar per damunt d’allò. Podré? No podré. Punt i a part.

M’ensenya la porta d’entrada un mosso d’esquadra, que duu polseres a la mà dreta, el vestigi d’una vida a part de l’uniforme. Me’n vaig cap a la sala de premsa a “veure la tele”. A l’hemicicle, per la pandèmia, no hi pot entrar tothom. Li toca parlar al de Vox i alguns periodistes van comentant la jugada, amb una gràcia que em fa pensar en un programa per a TV3 (aquesta tele que l’home vol tancar, per estalviar, de manera que potser no pensa ni pagar indemnitzacions als treballadors). Deixa anar les expressions esperades: “Palmeros”, “voceros”, “los problemas reales de los catalanes” (copyright de l’Arrimadas) i que els marroquins que van anar a Ceuta es pensaven que hi havia un partit de Cristiano Ronaldo (ho juro) i que han de tornar “con su padre y con su madre”. Que quedi clar que no provenen de famílies monoparentals o, Déu no ho vulgui, no heterosexuals. No sé si sabent-ho o sense saber-ho, cita Dante (en castellà): “Abandonen toda esperanza”. Si ho sap, hem de pensar que considera que el seu partit és l’infern.

Surto de la sala, perquè m’avisen que ara entrarà l’Oriol Junqueras al Parlament i m’agradaria veure’l. Tots els periodistes s’agombolen al passadís, per fer-li fotos i agafar-li declaracions. Hi ha aplaudiments. “Ara atendré els mitjans i després parlaré amb vosaltres”, fa. Després podrem intercanviar unes paraules. “No ens podem abraçar –diu ell–, si ens abracem potser em tancaran a la presó”.

Allà, al fons, hi ha la Janina Juli, parella de Pere Aragonès (la Txell Ortiz, periodista de TV3, em fa saber qui és; servidora no és capaç de reconèixer les cares). M’hi acosto. Com se li ha de dir a la parella del president? “Janina. Janina i prou”, em diu somrient, perquè no li deu agradar gens la idea de “primera dama”. En el vestit que porta hi veig la mà de la Marta Pontnou, que és l’assessora de vestuari de Pere Aragonès. “Marta Pontnou?”, li pregunto. “Sí”, em diu. Ja em vaig fixar que fa uns dies duia una granota que tinc mig clissada de la marca Uterqüe (tenen les oficines a Tordera). Em posa contenta la gent que té en compte la roba, que la valora. La roba, com el vi, com el teatre, com la música, de vegades, per desconeixement, es considera frivolitat i és, a part d’indústria, art.

El vi del Montsant i del Penedès

“Anireu a dinar junts?”, li pregunto, perquè sempre m’agrada saber on va la gent a fer els àpats. “Sí, per aquí”, diu. Li pregunto si els agrada el vi, perquè sé que ell, el futur president, cuina. Em diu que sí, que li agrada passejar pel Montsant i pel Penedès. Penso en alguns cellers admirats d’aquestes dues denominacions d’origen, doncs, que podrien rebre una comanda presidencial. Alemany i Corrio, Can Ràfols dels Caus, Albet i Noya, Família Torres, Can Credo, Avgvstvs, Mas Candí, Pardas, Finca Viladellops, Heretat Montrubí... I les cooperatives de Capçanes i Masroig, Acústic Celler, Josep Grau, Orto Vins, Venus La Universal, Espectacle, Vinyes Domènech, Cairats...

Torno cap a dins. Han parlat la Dolors Sabater i la Jéssica Albiach. Ara surt al faristol en Carrizosa, que no té aquell to de reny de la seva antecessora, tot i que digui les mateixes coses (però en Garriga li ha robat la majoria de frases). Penso que quan digui la paraula esperada, me n’aniré al bar. I no triga gaire a dir-la. Els “chiringuitos” surten a les 11 h 35 minuts. Encara soc a temps de sentir que diu “Cero pelotero”. Vaja, de “patatero” a “pelotero”. Que difícil, que difícil que és no ofegar-se en la paràbola. M’aixeco. És hora de fer un got. I amb aquestes que em trobo la diputada Núria Picas, amb el seu patinet, que surt del despatx d’Esquerra. Al Catalunya Migdia han explicat que havien vist passar uns cambrers amb Fanta i Coca-Cola cap a dins. “No hi ha cava?”, li pregunto. “Sí!”, em diu ella. “I cervesa”. Somric alleujada. “Em podries dir de quina marca?” Ella, que gairebé no beu, perquè és esportista, i està sempre pendent dels controls i de tot plegat, em diu que no se’n recorda. “T’ho miro, espera’t”. Em deixa el patinet, entra cap a dins i surt amb la informació. Cervesa Segarreta i cava Terra Terrae. Així doncs, han decidit comprar una cervesa artesana, feta a Santa Coloma de Queralt, i un cava fet en una cooperativa, la Covides, al Penedès. És la primera cooperativa vinícola de primer grau de Catalunya, si parlem de volum. La collita anual és d’uns 24.000.000 de quilos de raïm.

stats