La investidura del sí tranquil

BarcelonaEl 130è president de la Generalitat de Catalunya va debutar al Parlament com un home tranquil. Eficaç en la lectura d’un discurs mil·limetrat per la urgència del pacte amb la CUP i àgil, fins i tot incisiu, en la rèplica, i tot amanit amb aquella bonhomia ferma acompanyada de dignitat que desactiva el to tremendista i amenaçador que ha arribat a la Ciutadella de la mà de la platocràcia, aquell dit alçat que apunta, maleducat, com si calgués punxar els catalans pel delicte de pensar per ells mateixos.

I això que ahir a l’aspirant Carles Puigdemont li van etzibar “ Señor Mas de lo mismo ” (Arrimadas) i van parlar d’ell des de la Moncloa (Rajoy) com a objecte d’una “ investidura in extremis del candidato que no lo era ”. Van treure-li de context una cita de Carles Rahola. I García Albiol li va dir allò de “míreme a los ojos y eschúcheme bien ”, i Rabell li va cridar enfadat “enganyifa!” (més enfadat el del dret a decidir que un elegant i irònic Iceta amb el seu federalisme). Però Puigdemont va entomar-ho amb l’ofici de comunicador i de la política municipal apresos a Girona.

Dissabte al matí a mercat

Que Puigdemont no era el candidat ho sabia tothom. El mestre de la crònica política Lluís Falgàs se’l va trobar a mercat, a Girona, dissabte al matí, sense afaitar. Poc s’ho pensava que poques hores més tard el baixarien a Barcelona a corre-cuita en un cotxe de Presidència. Tampoc ho sabia un íntim col·laborador de Mas, que era al Camp Nou. A les quatre tocades, quan Messi tot just havia marcat el segon gol dels tres que li va fer al Granada, els espectadors de les localitats veïnes li van començar a demanar si era veritat que Mas plegava. “Un moment que l’hi pregunto”. “M’ho estic pensant”, va respondre la veu des de Palau. El del camp del Barça va agafar la moto i va tornar a la plaça de Sant Jaume veient visions: la vigília havia estat decidint quin seria l’equip de campanya per a les eleccions que s’haurien convocat aquest matí. Els consells d’amics i familiars de Mas perquè ho deixés havien fet forat. Però, a canvi, Mas volia una contrapartida política tan gran com la seva renúncia. Només quan la va tenir, va decidir plegar. Amb tot, el seu ànim ja no era el mateix després dels resultats del 20-D, després que ERC es negués a formar un govern en funcions i que la reedició de Junts pel Sí per al previst 6-M fos impossible. I el factor humà: en l’entorn del president es respirava disgust perquè entenia que “en aquest país, quan te le jugues, no tens recompensa”.

El convidat Artur Mas

A la tribuna de convidats del Parlament hi havia una butaca reservada amb un nom en una targeta: Artur Mas, el menor dels tres fills del fins ahir president del país. Està a punt de fer 24 anys i és l’únic que encara viu a casa els pares, tot i que ja treballa. “Avui sentim orgull del nostre pare, crec que ho puc dir així, i al mateix temps, volem fer pinya amb el nou president”.

Ja feia estona que era negra nit quan va sonar a l’hemicicle la dicció neta i el to especialment contingut d’Anna Gabriel (les hostilitats s’havien quedat a la roda de premsa del migdia): “No estem investint un president autonòmic”, va afirmar la cupaire. Puigdemont, que havia definit el moment com de postautonomia i preindependència, va acabar citant Zygmunt Bauman i exhortant els diputats a aixecar els ulls de Twitter.

Mas el va triar i Puigdemont va acceptar, diuen que conscient d’afrontar un servei provisional. Però avui ja és el M. H. President, i mai no hi ha res escrit. I menys, en el procés.