El judici als Pujol existiria sense el Procés?
BarcelonaÉs legítim preguntar-se si el judici a la família Pujol hauria existit sense el Procés. I, després de més de dotze anys d’instrucció judicial i sabent el que ja se sap de l’operació Catalunya, és raonable respondre que no. I potser tampoc s'hauria produït la confessió de l'expresident del juliol del 2014 conforme havia amagat durant trenta anys diners a l'estranger. El govern de Mariano Rajoy va considerar, erròniament, que per desactivar el Procés calia desactivar Pujol.
Més enllà de la rumorologia que sempre ha envoltat el Júnior –a l'expresident se l'havia advertit de certs comportaments del primogènit–, no hi va haver res judicialment rellevant sobre la família fins ja entrat el 2012, quan Convergència ja agafava la bandera independentista. Una altra cosa és el finançament irregular del partit, que es va demostrar amb la sentència del cas Palau.
¿Fins llavors, l’Estat havia tolerat certes pràctiques de la família Pujol? O és que abans del 2012 no havia pogut obtenir proves de comissions irregulars? O bé és que no hi ha res i els diners a Andorra són fruit de la deixa de l'avi Florenci? Això és el que s’ha de dirimir en el judici a l’Audiència Nacional que engega aquest dilluns a San Fernando d’Henares.
L’ombra de la cara B
La sessió començarà amb una qüestió cabdal: si es pot jutjar o no l'expresident pel seu estat de salut. I els advocats consultats ja assumeixen que la sala l’exonerarà del procediment pel seu deteriorament cognitiu. Pujol sempre ha mantingut que es volia defensar davant d’un tribunal; per a ell formava part de la restauració de la seva figura, tot i les possibilitats d’una condemna per corrupció. Ara bé, la instrucció ha durat massa i en el seu cas –a diferència dels fills– sembla que no hi haurà desenllaç i, per tant, tampoc veritat judicial. Sempre més quedarà el dubte. Per alguns això pot ser una virtut perquè es pot estalviar una sentència condemnatòria. Per altres tot el contrari perquè creuen que podria haver estat absolt i netejar definitivament el seu nom.
Una dècada després de l'esclat del cas, s’ha produït una progressiva reivindicació de Pujol i la seva recepta política, tenint en compte el fracàs de les apostes posteriors de l'Estatut i el Procés. S'hi han apropat des de dirigents de Junts al PSC passant per Esquerra, ja que a tots ells els agrada, de tant en tant, pujolejar, una mica. Així, malgrat estar condemnat a conviure amb l'ombra de la cara B, haver transcendit el seu espai polític és el vertader èxit de Jordi Pujol i el pujolisme.
