ANÀLISI

El jutge Marchena, arribar i moldre

El protagonista del judici no ha sigut Homs. La figura estel·lar ha sigut Manuel Marchena

El ritme de la sentència sobre els presumptes delictes de prevaricació i desobediència dels quals s’acusa Francesc Homs el marca aquest fet: el president del tribunal i ponent, Manuel Marchena, va convocar aquest mateix dimecres a la tarda els altres sis magistrats per celebrar ja la deliberació, poques hores després de declarar vist per a sentència el judici oral. Amb aquesta celeritat tindrem fumata blanca la setmana que ve.

Encara que era previsible, ja es pot avançar que la ponència de Marchena serà arribar i moldre. A part que es jutja només un acusat, els fets són common ground, és a dir, que es tracta d’uns fets -el procés participatiu que va substituir la consulta del 9-N- amb els quals la defensa i el fiscal estan d’acord, tot i discrepar en tota la resta.

El judici oral ha sigut l’equivalent a l’art pictòric dels pentimenti. L’escriptora nord-americana Lillian Hellman explica en començar la seva novel·la Pentimento : “Les pintures a l’oli, sobre el llenç, quan envelleixen a vegades es tornen transparents i així és possible veure en determinats quadres els traços originals. Apareixerà un arbre a través del vestit de dona, un nen deixarà veure un gos, un vaixell deixarà d’estar al mar. D’això se’n diu pentimento perquè el pintor es va penedir i va canviar d’idea”. Segons el fiscal, la providència del Tribunal Constitucional del 4 de novembre del 2014, que suspenia els actes impugnats pel govern de Rajoy, “els actes de participació ciutadana i la resta d’actuacions de la consulta o que hi estiguessin vinculades”, són la biga mestra. Si seguim l’analogia pictòrica, el fiscal pinta exhaustivament aquesta biga a l’oli.

I què apareix quan es rasca el llenç? Que el govern espanyol, després de demanar al TC la suspensió del 9-N, no va saber què fer fins a última hora. L’advocat de l’Estat va sol·licitar finalment una actuació precisa, un advertiment en tota regla, que el TC només va satisfer parcialment.

La biga mestra perfecta que apareix a l’oli ja és una cosa diferent quan s’examinen els traços originals vacil·lants del govern central i la disposició genèrica de la nostra divina providència del 4 de novembre.

El duel entre l’advocada Eva Labarta, defensora d’Homs, i el fiscal Jaime Moreno, durant les conclusions en l’última jornada del judici va fer aflorar aquesta realitat dual, reflex de la política, que es tracta d’encapsular a través dels tipus penals.

El protagonista del judici no ha sigut Homs. No. La figura estel·lar ha sigut Manuel Marchena. Tothom es referia a ell i a la seva sentència del 2008 sobre Juan María Atutxa, el president del Parlament basc, a qui Marchena va proposar -i va aconseguir- condemnar per desobediència. La defensa d’Homs va invocar aquesta sentència perquè s’hi recorda que el Tribunal Suprem va fer diversos advertiments a Atutxa que ell no va complir, i Labarta diu que això precisament és el que va faltar en la famosa providència del 4 de novembre. Tot i això, aquesta doctrina ha canviat en diverses sentències del Suprem des de llavors.