L'estratègia fracassada d'Alberto Núñez Feijóo

MadridEl PP aprofita totes les palanques de poder que té al seu abast per desgastar el govern espanyol. El Senat, que tradicionalment s'ha comportat com una cambra de segona lectura, s'ha convertit en un autèntic contrapoder del Congrés on la majoria absoluta popular juga amb les eines que té per situar contra les cordes els ministres del PSOE. Allà hi ha una bona representació de dirigents de l'ala dura del PP, amb la presència, per exemple, de la mà dreta d'Isabel Díaz Ayuso, Alfonso Serrano. Amb les autonomies Alberto Núñez Feijóo pretenia fer el mateix: aprofitar que governa en 11 de les 17 comunitats per reforçar la seva estratègia a escala estatal i reclamar a Pedro Sánchez que marxi i convoqui eleccions davant la incapacitat d'aprovar pressupostos i de tenir una majoria parlamentària sòlida. Per això, tant María Guardiola a Extremadura com Jorge Azcón a l'Aragó van avançar comicis davant la impossibilitat d'aprovar els comptes amb Vox.

L'esquema de Feijóo era teòricament senzill: encadenar eleccions autonòmiques des d'Extremadura fins a Andalusia, passant per l'Aragó i Castella i Lleó, per tal d'iniciar una mena de tsunami democràtic en contra del PSOE i fer que Pedro Sánchez desistís de seguir al govern espanyol. Situant-nos ja a l'equador d'aquesta estratègia –amb les cites d'Extremadura i l'Aragó completades–, es pot dir que el pla de Feijóo ha fracassat. Sí que ha aconseguit posar en relleu la mala salut del PSOE al territori i la manca de suport electoral que desperten ara mateix els socialistes a les autonomies, però també ha evidenciat la debilitat del PP davant d'un Vox cada cop més fort.

Tant Guardiola com Azcón volien treure's l'extrema dreta de sobre i visualitzar un govern del PP en solitari, però la realitat del resultat ho fa impossible: tots dos hauran de passar per les condicions de Santiago Abascal per poder ser investits de nou presidents. I el que és pitjor: no és Feijóo qui domina el tempo d'aquesta negociació, sinó Vox –com s'està demostrant amb el bloqueig que hi ha Extremadura des de les eleccions del desembre–, i ho pot utilitzar a conveniència per a les eleccions del 15 de març a Castella i Lleó i després a Andalusia. De fet, arran del resultat a les urnes, ja s'ha reobert de nou el debat al PP sobre quina és la millor estratègia per contrarestar l'extrema dreta. Endurir el discurs —Azcón va tancar la campanya amb l'agitador ultra Vito Quiles— sembla que no els hi està sent efectiu.

Efecte bumerang

El mateix Jorge Azcón admetia aquest dilluns que l'ha perjudicat l'estatalització de la campanya electoral. És a dir, que el debat aragonès hagi emulat la política madrilenya. Segurament té raó i el clima polaritzant de Madrid només contribueix al desencís de la política, cosa que beneficia directament l'extrema dreta. Ara bé, qui ha contribuït a fer que això fos així no han estat només Santiago Abascal –que s'ha bolcat en la campanya com si fos ell el candidat– o la socialista Pilar Alegría, fins fa poc cara visible del govern espanyol, sinó sobretot Feijóo, posant al servei de Génova els seus governs autonòmics.

I, mentrestant, Pedro Sánchez, lluny de fer autocrítica per la davallada del seu partit, no es mourà de la seva estratègia de resistir al búnquer de la Moncloa i intentarà aprofitar l'auge de Vox i la confrontació amb Donald Trump i els tecnooligarques per atiar la por a l'extrema dreta i intentar mobilitzar l'electorat de cara a les eleccions espanyoles del 2027.