Una nova taca a l'expedient de Pedro Sánchez

BarcelonaExcloent Catalunya de l'equació, l'última victòria electoral socialista es remunta al 28 de maig del 2023. Llavors, tot i perdre suport popular, el PSOE va ser primer en les autonòmiques a Castella-la Manxa, Astúries, les Canàries i Extremadura, malgrat que en aquestes dues últimes es quedés fora del govern. Sumem-hi les dues victòries recents a Catalunya, el 2024 i el 2021, i el balanç dels últims sis anys és de 6 victòries a les urnes i 21 derrotes, comptant eleccions generals, autonòmiques i europees. ¿Com és possible que, tot i aquest nefast cicle electoral, Sánchez segueixi a la Moncloa i estigui a punt de superar José María Aznar com el segon president més longeu de la democràcia?

No sempre havia estat així. La política espanyola es mou per cicles electorals i, tot i les característiques pròpies de cada convocatòria, sovint hi ha partits que caminen amb el vent a favor. És el cas els últims anys del PP i, sobretot, de Vox, però abans Sánchez també se n'havia pogut aprofitar, gràcies a la seva arribada a la Moncloa: el PSOE va desbancar Mariano Rajoy el 2018 amb una exitosa moció de censura. Aquell mateix any hi va haver eleccions a Andalusia i els socialistes van perdre 14 diputats i també el govern que havien mantingut des del 1982, però van ser primers a les urnes. Entre el 2018 i el 2019, el balanç del PSOE va ser de 15 victòries (algunes sense el premi de governar) i 4 derrotes, només dues a mans del PP a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

En la corda fluixa

La resistència de Pedro Sánchez no es pot explicar sense l'audàcia –i el risc– de les seves decisions. Probablement, la més destacada va ser la convocatòria avançada d'eleccions l'endemà dels comicis municipals i autonòmics del 2023. Els resultats van evidenciar el canvi de cicle, però, alhora, que el PP no era qui més el capitalitzava, sinó que quedava en mans de l'extrema dreta. Ara és precisament aquesta aliança inevitable entre PP i Vox a la qual s'aferren els socialistes per intentar mobilitzar el seu electorat i el de la resta de les esquerres quan arribi el moment de les eleccions generals.

De moment, però, l'Aragó es converteix en una taca més en l'expedient de Sánchez, com fa unes setmanes ho va ser Extremadura i com previsiblement ho seran en els pròxims mesos Castella i Lleó i Andalusia. El seu govern es presenta com "el més progressista de la història" i "el contrapès més gran a l'extrema dreta" mundial. Derrota rere derrota, però, no sembla que sigui prou per als espanyols. I, tot i això, encara té una oportunitat si reforça les aliances plurinacionals que l'han mantingut a la Moncloa des de fa vuit anys. Per això, Sánchez té un últim as a la màniga per no perdre el seu suport: convence'ls que sense ell mai aconseguiran fer complir les seves exigències.