ANIVERSARI DE LA CONSTITUCIÓ
Política 05/12/2021

L’últim cop que Espanya va votar entre monarquia i república

El 4 de juliol del 1978 el Congrés es va preguntar quina havia de ser la forma d’estat recollida a la Constitució

3 min
Joan Carles I va sancionar la Constitució al Congrés de Diputats el 27 de desembre del 1978.

BarcelonaHi havia dies en què la monarquia espanyola campava alegrement sense necessitat d’anar tapant escàndols. Dies en què ni la flaire amb què l’acabava d’impregnar el franquisme generava rebuig entre els seus tradicionals enemics. Durant molts anys, a més de rei, a Joan Carles I li van atorgar el títol informal de salvador de la democràcia i abans d’això també se l’havia nominat al d’arquitecte de la Constitució. El juliol del 1978, el Congrés de Diputats va debatre durant dotze sessions la ponència constitucional, que s’havia estat redactant -la major part del temps en secret- des de feia un any. I va ser en la primera d’aquelles jornades, un 4 de juliol, quan els diputats van haver de triar per última vegada fins ara entre monarquia i república.

Per ser justos amb la història, el resultat de la votació ja estava amanit amb antelació. Els grups majoritaris de la cambra -i també el PNB o CiU- havien abraçat el nou règim creat al voltant de la figura simbòlica del rei i ni els que es reivindicaven més republicans van fer escarafalls a l’hora d’acceptar-la. Només sis (i tres més per error) dels 317 diputats presents a l’hemicicle opinaven diferent i un d’ells va decidir exposar-ho sense embuts.

Una votació pendent

Heribert Barrera (ERC) va ser l’únic que va mantenir viva una esmena per votar-la al ple, un cop ja li havien tancat la porta en el debat previ en comissió. En lloc de “La forma política de l’estat espanyol és la monarquia parlamentària”, l’article 1.3 de la carta magna hauria quedat redactat així: “L’estat espanyol, format per una comunitat de pobles, es constitueix en una república democràtica i parlamentària”. Nou vots a favor (segons va recollir El País, els de Barrera; Ramon Trias Fargas i Joaquim Arana Pelegrí, que s’havien presentat en coalició amb Jordi Pujol; Emilio Gastón, del Partit Socialista de l’Aragó; Enrique Tierno Galván, del Partit Socialista Popular; Francisco Letamendia, representant de l’esquerra abertzale, i tres diputats de la UCD que es van equivocar), 185 en contra i 123 abstencions. “Sabia que la meva proposta recolliria molt pocs vots, però em va semblar essencial ser fidel als meus electors”, va dir Barrera, segons recull el diari de sessions. Encara amb més majoria va sortir aprovat el redactat definitiu de l’article: 196 vots a favor, nou en contra i 115 abstencions.

Barrera va recordar l’origen franquista de la monarquia -Joan Carles I va ser escollit successor pel mateix Franco- i no va amagar la que era la seva veritable intenció: “La meva proposta més seriosa és que demanem tots junts al govern que organitzi un referèndum sobre la forma d’estat”. Reticent a acceptar que, amb el context del 78, monarquia fos sinònim de democràcia, Barrera va plantejar que, si els monàrquics eren capaços de guanyar el referèndum, “tindríem en aquest cas una monarquia veritablement independent, de base popular, neta del pecat original franquista, que podríem acceptar tots, no amb resignació sinó amb esperança”.

Aquell referèndum, però, no tenia cap opció de tirar endavant, tal com confessava anys després Adolfo Suárez, president espanyol entre el 1976 i el 1981. “La major part dels caps de govern estranger em demanaven un referèndum entre monarquia i república. Feia enquestes i... perdíem”, deia, intentant tapar-se el micro, a la periodista d’Antena 3 Victoria Prego el 1995, escena que La Sexta va treure a la llum el 2016. Suárez es referia a la llei de reforma política del 1976, que ja havia inclòs el rei, i d’allà a la Constitució.

Entre entusiastes i pragmàtics

Com que el debat, deia Miguel Herrero Rodríguez de Miñón (UCD), no era entre monarquia i república, sinó entre “democràcia i dictadura”, no hi havia lloc per al referèndum: la monarquia, segons ell, jugava del costat de la democràcia. A Manuel Fraga (AP) i fins i tot a Antón Cañellas (Unió) tampoc els va costar gaire defensar la institució monàrquica, però el PCE i el PSOE van haver de justificar-se.

“En realitat, mai s’ha vist que un poble rebutgi la monarquia quan aquesta ha contribuït a establir les llibertats polítiques democràtiques, i quan rebutjar-la significa posar en perill aquestes llibertats”, declarava un pragmàtic Santiago Carrillo (PCE). Més concís decidia ser Gregorio Peces Barba (PSOE): “Acceptem plenament el resultat”. Els dos partits van engreixar el capítol de les abstencions, escollint el “consens”, tot i que un vot per la república tampoc hagués variat el resultat.

Aquell dia, Pujol (CDC) es va centrar en l’article 2, el de les nacionalitats, però setmanes abans Miquel Roca havia deixat clara la posició. “La monarquia parlamentària no suposa cap dificultat per a l’efectiu respecte de la sobirania popular”, havia expressat en comissió.

Tot i els escàndols, un bon gruix del Congrés continua avui defensant el rei i la monarquia espanyola no sembla haver de patir per la seva continuïtat. El 2021, el món en tindrà prou amb el naixement d’una república, la de Barbados.

stats