La llei que no es va arribar a aplicar mai

Barcelona“Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social”. El primer article de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República era, de facto, la declaració d’independència que el Govern s’havia compromès a tirar endavant. Faltava poc per a la una de la matinada -ja era 8 de setembre- quan la llei va quedar aprovada al Parlament en una votació sense els partits unionistes i amb els únics vots en contra de CSQP. Era la principal promesa electoral de JxSí, la llei que substituïa la Constitució espanyola i que ho havia de canviar tot. I no es va arribar a aplicar mai.

Es va presentar com la norma que garantia que el Govern anava de debò amb el referèndum. Si l’1 d’octubre guanyava el sí, la llei de transitorietat entraria en vigor. “L’1-O no serà un altre 9-N”, insistien des de l’executiu, i remarcaven que el referèndum seria vinculant. Però els dubtes que la transitorietat generava dins el sobiranisme van tensar la corda fins a l’últim moment. De fet, la llei no es va començar a tramitar fins a la matinada del dia abans, quan encara hi havia veus que ho desaconsellaven. Per què? Perquè mentre la norma del referèndum només regulava l’exercici del dret de vot l’1 d’octubre, la de transitorietat jurídica definia el corpus jurídic de la República Catalana.

Feia un parell de mesos que els partits independentistes havien acordat separar la llei del referèndum de la de transitorietat, precisament per diferenciar entre un moment i l’altre. I ja aleshores hi havia veus -especialment al PDECat, entre les quals la de Carles Puigdemont- que advocaven per mantenir la llei de desconnexió allunyada del Parlament, almenys fins a l’1 d’octubre. Però si no havia de ser un altre 9-N, ERC i la CUP no estaven disposades a deixar-la al calaix. La matinada del 7 de setembre es va registrar, la mesa del Parlament la va admetre a tràmit i, al migdia, la portaveu d’ERC, Marta Rovira, i la de la CUP, Anna Gabriel, tornaven a fer ús de l’article 81.3 del reglament per incloure el debat a l’ordre del dia.

El Tribunal Constitucional (TC) no va actuar amb la celeritat amb què ho havia fet amb la llei del referèndum -que va suspendre en menys de 24 hores- i no es va reunir fins al cap de cinc dies. Però el resultat va ser el mateix. El TC va anul·lar definitivament la llei de transitorietat el 8 de novembre, tot i que aleshores ja havia quedat clar que el Govern no tenia intenció d’aplicar-la. Ara, un any després, aquesta és l’única de les lleis suspeses o anul·lades la passada legislatura la restitució de la qual la Generalitat no reivindica.

Un nou ordenament jurídic

“S’incendiarà la convivència a Catalunya”, deia el 7 de setembre a l’hemicicle Inés Arrimadas (Cs). “El Parlament ha enterrat Montesquieu”, afegia Miquel Iceta (PSC). “La llei de transitorietat dona seguretat jurídica al referèndum”, replicava Jordi Orobitg (JxSí). “Destitueix el règim del 78 per deixar que el poble català exerceixi la seva sobirania”, afegia Benet Salellas (CUP).

Si s’hagués seguit el full de ruta previst fins a l’octubre de l’any passat, sis mesos després del referèndum s’haurien convocat eleccions constituents perquè els diputats, conjuntament amb la ciutadania, elaboressin una Constitució. Durant aquest temps, la llei de transitorietat jurídica hauria sigut “la norma suprema” del nou ordenament jurídic català. S’hi definia qui tindria dret a la nacionalitat catalana, com es constituiria el Tribunal Suprem, la cooficialitat del castellà i del català, la Hisenda pròpia i l’assumpció -voluntària- dels funcionaris de l’Estat, i també que Puigdemont seria el primer president de la República. La llei ha quedat en un calaix sense que, avui, gairebé ningú la reivindiqui.

Els principals articles de la llei de desconnexió

Sobirania

“La sobirania nacional rau en el poble de Catalunya, del qual emanen tots els poders de l’Estat. Mentre no s’aprovi la Constitució de la República, la present llei és la norma suprema de l’ordenament jurídic”.

Continuïtat de les lleis

“Les normes locals, autonòmiques, estatals i europees vigents a Catalunya en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta llei es continuen aplicant en tot allò que no contravingui la present llei i el dret català aprovat amb posterioritat”.

Nacionalitat

“Tenen la nacionalitat catalana els que posseeixin la nacionalitat espanyola i resideixin a Catalunya, els que hagin nascut a Catalunya o hi hagin residit durant cinc anys i els que tinguin pare o mare catalans”.

Cooficialitat del castellà

“Totes les persones tenen dret a no ser discriminades per raons lingüístiques i a exercir el dret d’opció en relació amb les llengües catalana, occitana i castellana conforme allò que estableix la llei 1/1998, de política lingüística”.