Publicitat
Publicitat

CARTES CREUADES

Un model cultural per al segle XXI

Miquel Puig: "La cultura hauria de ser central en el discurs independentista". Xavier Fina: "Si hi ha un àmbit del qual no ens podem sentir contents és el cultural"

MIQUEL PUIG: SÍ

Amb pocs arguments

La cultura hauria de ser central en el discurs independentista, però no em sento còmode parlant-ne. Per deformació, els economistes tenim la temptació de considerar-la -com tantes altres coses!- com si fos un producte qualsevol que un mercat pot proveir, i que tot és qüestió de dissenyar-lo i regular-lo. Ara bé, la cultura que proporciona el mercat és, ja ho sabem, la teleporqueria.

Com a ciutadà, considero que un dels papers de l’Estat és proporcionar a la població mitjans per millorar en coneixements, tolerància i sensibilitat. En aquest sentit, t’haig de confessar que em sembla més respectable la TVE en blanc i negre del tardofranquisme que molta de la televisió d’avui.

Ara bé, l’Estat només pot portar a terme la seva tasca si té legitimitat, i el Noucentisme va constituir un reeixit experiment del que hauria pogut fer un estat català ara fa un segle. Permet-me que et posi un exemple minúscul però que em resulta proper: a Falset, un ajuntament d’aleshores va eliminar els toros de la festa major i els va substituir per una celebració al·legòrica, la Batalla de Flors. Per molt tradicionals i populars que fossin els toros en la Catalunya del XIX -i ho eren molt-, el poble va acceptar la substitució, que devia considerar un pas per deixar enrere la barbàrie.

Si parlem de biblioteques, museus, música culta i patrimoni arquitectònic, tots estarem d’acord: l’Estat ha de protegir i ha de promocionar. Ara bé, el meu paper aquí és advocar per la independència, i no puc demostrar que aquelles funcions les faci millor un estat petit i proper que un de gran i llunyà: la història proporciona arguments en tots dos sentits. Tampoc els encerts del catalanisme primerenc garanteixen res de cara al demà. Tampoc no seré convincent si et dic que ens cal un estat per defensar la nostra identitat, perquè totes són artificials i dinàmiques.

En definitiva, només puc adduir-te, i em sap greu haver de recórrer a aquest argument, que l’alternativa és pitjor. Els toros no em repugnen, però em semblaria bé que els animalistes aconseguissin, democràticament, prohibir-los. L’intent del PP d’imposar-los a Catalunya perquè són “espanyols” em sembla repulsiu, i els dubtes que ara manifesten el PSOE —trenta anys després d’irrompre a la política amb el missatge de la regeneració d’Espanya!— i C’s davant el Toro de la Vega em semblen patètics. I, com això, em temo que gairebé tot: o nosaltres, o, en nom de la llibertat i de les essències pàtries, l’Espanya cañí.

 

XAVIER FINA: SÍ/NO

La gran oportunitat perduda

Ja has vist, al llarg d’aquestes cartes, que sóc crític amb com ho hem fet durant els anys de govern autonòmic. Admeto tots els matisos. Accepto que hi ha coses que s’han fet molt bé: per exemple, un sistema de salut pública que, amb perspectiva àmplia, està molt bé. D’altres són clarament millorables, com una administració pública eficient que no reproduís els defectes de l’espanyola.

Però si hi ha un àmbit del qual no ens podem sentir contents és el cultural. Ho teníem tot per ser exemplars, per bastir un país en què la cultura fos una prioritat, per disposar d’un un model propi de desenvolupament cultural. I hem perdut l’oportunitat.

Com diu el meu únic mestre, Josep Maria Bricall: “El problema no són les competències, és ser competent”. La feina feta per la Mancomunitat n’és la mostra: una idea, unes prioritats, unes accions. Des de l’ambició, des del fer-se càrrec del propi futur. Torno a citar-lo: “Si fem l’Enciclopèdia Catalana, poden fer l’Enciclopèdia de la Rioja, però si fem la Bernat Metge, no poden”

Mai no entendré per què Jordi Pujol va oblidar-se de la cultura. L’habitual explicació psicològica, se sentia menystingut pels professionals del sector, em sembla massa pobra. Però els nostres mals en aquest àmbit vénen d’aquells 23 anys. També d’un desaprofitament inexplicable per part de l’esquerra quan va arribar al Govern. Ho tenien tot a punt, hi havien pensat molt. I es va produir el nomenament incomprensible. El que ha vingut després no té gaire sentit valorar-ho des d’aquest zoom ampli. Suposo que s’ha fet el que s’ha pogut.

El 1980 era un moment fundacional. Competències en cultura exclusives, tot i que el ministeri feia de les seves. Il·lusió, creativitat, professionalitat. Si Pujol no hagués dinamitat el Pacte Cultural, si la despesa pública en cultura no hagués baixat dels estàndards europeus, si no ens haguéssim entretingut en debats estèrils sobre la catalanitat de genis com Enrique Vila-Matas, si s’hagués definit un model cultural propi, ara no ens discutiríem per les engrunes pressupostàries.

La radicalitat de la meva carta d’avui s’explica perquè en parlar de cultura em sento interpel·lat, perquè és el meu àmbit. I, parcialment, em sento responsable de l’oportunitat perduda. Però aquesta profunda decepció explica també el meu escepticisme en aquest altre moment que -amb solucions diverses- molts vivim com a fundacional. Si no ens n’hem sortit amb la cultura, com ens en sortirem amb el país?

 

Més continguts de