Si no pactem, almenys us il·legalitzo

MadridTal com van les coses, és probable que en un futur molt pròxim per ser diputat o senador s'exigeixi un curs previ d'hipocresia. "Vostè sap mentir?", et preguntaran. I si dius que no, quedaràs eliminat. "Vostè no pot formar part d'aquesta institució –t'explicaran– perquè aquí som gent seriosa i quan convé sabem no dir la veritat". Podràs demanar empara al Tribunal de Garanties, però segurament el recurs no serà ni tan sols admès a tràmit per falta de rellevància constitucional. "El que vostè està fent no és defensar un dret fonamental –et diran–, el que vostè vol amb la seva maniobra és posar en risc el dret de ser enganyat, que sí que és essencial per a tots els ciutadans, com a garantia de la convivència". I ja no sé què pot passar si intentes encendre el darrer llumí i te'n vas al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè ves a saber si en aquells moments l'extrema dreta ja haurà aconseguit colonitzar-ho tot i el dret a la immoralitat s'haurà imposat, de manera que la distinció més prestigiosa de l'any sigui la Gran Creu de la Presa de Pèl, amb distintiu blau o vermell, segons qui l'hagi provocat.

Ja em perdonareu aquesta introducció, però és que aquests dies m'he quedat relativament sorprès amb bona part de les declaracions de dirigents del PP i Vox i els seus esforços per demostrar la suposada coherència de les propostes per dissoldre els partits independentistes si incorren en “deslleialtat constitucional”. Tant criticar Pedro Sánchez per la seva capacitat de donar lliçons als camaleons sobre l'art de canviar d'opinió de la nit al dia en la política, i ara resulta que el PP demostra habilitats semblants per conveniència. A Vox no se li pot retreure que canviï inopinadament de criteri. En el seu cas el que resulta més curiós és la seva eficàcia i la seva crueltat a l'hora de criticar el PP, partit que ara vol ensenyar les dents als partits independentistes després d'haver-hi contactat l'estiu passat per veure si estarien disposats a secundar la investidura de Feijóo i en quines condicions.

El que motiva totes aquestes maniobres, esclar, té a veure amb la proximitat del debat sobre l'articulat de la proposició de llei d'amnistia. Els populars s'han passat els últims mesos evitant donar suport a les iniciatives de Vox dirigides al fet que el Congrés o el Senat aprovessin alguna norma favorable a la il·legalització dels partits que reivindiquen la independència dels territoris on actuen, que no són només ERC i Junts. En realitat, en cap moment –i tampoc ara– ha existit la més mínima possibilitat que una proposta d'aquesta mena tingués recorregut. L'actual majoria parlamentària gaudeix de vegades amb la seva precarietat, però encara no ha entrat en fase de tendències suïcides. Les propostes radicals de Vox han servit per constatar les dificultats del PP per afermar-se en el relliscós terreny postelectoral, un cop Pedro Sánchez va tornar a ser investit i a exercir amb plenes competències com a president del govern. En aquest context queden molt lluny les manifestacions que va fer el vicesecretari popular Esteban González Pons, quan l'estiu passat va dir de Junts que “és un partit la tradició i legalitat del qual no estan en dubte”.

Resulta curiós com els partits adapten les seves conviccions a les exigències de la realitat de cada moment. ¿Quan era més sincer el PP, quan deia que els beneficiaris de la indignitat de la llei d'amnistia havien demostrat ser uns colpistes o quan va quedar amb els seus representants per fer un cafetó a l'agost? ¿O potser ara, quan diu que quan van posar en marxa el Procés aquells dirigents van incórrer en una conducta que cal tornar a tipificar com a delictiva i susceptible de donar pas a un procediment de dissolució de l'organització, la qual cosa significaria òbviament la seva desaparició de tota mena d'institucions? Per respondre a aquestes preguntes no cal recórrer a grans plantejaments existencials o filosòfics. Només cal analitzar la conjuntura. Ara que el partit filial, Vox, es radicalitza per marcar perfil i la casa mare ha de tornar a amagar els seus productes sense alcohol i sense sucre per tornar a recuperar les essències primigènies. Els que sempre hem pensat que la Constitució –malgrat les seves llacunes i imperfeccions– és una garantia per a tothom, podem contemplar amb una certa tranquil·litat les exageracions –i els disbarats– que es proposen amb la suposada intenció de preservar-la.

Sense perill

He utilitzat la paraula tranquil·litat amb un cert coneixement de causa. Pel que fa a la proclamació del pluralisme polític com a valor superior de l'ordenament jurídic, al costat de la llibertat, la vigència de la Constitució no està en perill. I tampoc crec que les organitzacions de l'actual majoria parlamentària es plantegin canvis en la llei de partits. De fet, a l'hora de la veritat ni tan sols ho voldria el PP. Ho dic perquè els populars són perfectament conscients que algun dia poden necessitar no ja els vots –que és el principal– de les formacions perifèriques, sinó perquè també saben la necessitat que tenen de recuperar credibilitat en determinats territoris, entre ells i molt concretament a Catalunya. Per això Feijóo va mirar d'utilitzar arguments afectius en els seus primers viatges a Barcelona, sobre la llengua, fins que l'espiral de radicalitat i la dieta basada en el consum de fruita –recordeu Ayuso– se'l van empassar.

Davant el nou cicle electoral –que comença a les gallegues i continuarà amb les europees, basques i potser catalanes–, es tornen a posar en evidència les angoixes del PP per definir una estratègia guanyadora al conjunt d'Espanya. Continua passant el mateix en relació amb la falta de renovació del Consell General del Poder Judicial. I la proposta de regular noves possibilitats de dissolució de partits per deslleialtat a la Constitució és una manifestació més dels problemes del centredreta i la ultradreta. I a veure què passa amb el decret llei de les mesures anticrisi, després que Junts hagi anunciat el seu vot en contra si no es modifica en aspectes essencials. Aquest debat també implica el PP, perquè entre altres coses caldria evitar l'espectacle que es va oferir amb la votació de la reforma laboral, aviat farà dos anys.