El nou independentisme que no promet la lluna

És una nova jornada històrica al Parlament (fa 90 anys que un candidat d’ERC no es presenta a la investidura), però la sensació és que, comparat amb el 2017, les revolucions a l’ambient han baixat molt. Al carrer, a penes sis persones amb estelades, i a dins, Nacho Martín Blanco (Cs) demana d’esma la paraula per protestar pel vot delegat de Lluís Puig. Laura Borràs no s’ha d’esforçar gaire per tallar-lo. Queda molt lluny la tensió entre Carlos Carrizosa i Carme Forcadell, i el to pausat de la presidenta del Parlament contribueix a aquest ensopiment general.

Per això sorprèn la vehemència de Pere Aragonès quan enfila el seu discurs. Al contrari del que va passar amb Quim Torra, som davant una persona que s’ha preparat a consciència per a aquest moment, que no deixa res a l’atzar, que sembla i és, en definitiva, un polític professional. Fa uns anys això hauria restat. Ara ja no està tan clar.

El discurs marca precisament distàncies amb el torrisme: cita el Fuster més descregut (“ni visques, ni banderes, ni himnes”) i dibuixa “una adscripció nacional moderna”, sense “reminiscències històriques” i on tothom hi és benvingut. Martelleja amb la fórmula “Generalitat republicana” tantes vegades que l’arriba a gastar, però no diu res del Consell per la República. La seva obsessió és subratllar que serà “el president de tots” i que Catalunya ha de continuar sent “un sol poble”. I llavors, al parlar de la taula de diàleg amb l’Estat i la resolució del conflicte, arriba la frase que defineix millor la lliçó del 2017: “No els puc garantir que ens en sortirem, però no defallirem”. És el nou independentisme que toca de peus a terra i no promet la lluna.

En conjunt el discurs és un compendi de l’ideari clàssic republicà d’esquerres passat pel filtre del junquerisme amb tocs de la CUP. Junts, que no es defineix en l’eix esquerra-dreta, no troba, però, on agafar-se. I llavors adopta un paper ingrat, el de soci ofès i enfadat. “El pressing Junts no funciona”, diu Batet. En canvi a la CUP respiren tranquils i somriuen. Encara tenen molt present el trauma del 2015.

Diferència amb Iceta

Salvador Illa també és un polític professional, efectiu i directe, però sense la cintura de Miquel Iceta i amb un discurs marcadament més conservador (se centra en defensar els Mossos). A Aragonès se li nota que disfruta confrontant amb ell i el duel acaba amb bones paraules per part de tots dos. El PSC no serà un mer espectador de la legislatura.

Laura Borràs aprofita la interveció d’Ignacio Garriga (Vox) per marcar perfil com a presidenta i denuncia les “generalitzacions injurioses” del seu discurs. Tot i això, el gran protagonista de la jornada és Aragonès, a qui no sembla que l’afectin el fracàs de la votació ni els retrets dels seus socis. Es troba còmode en el debat parlamentari i no sembla que li importi haver-hi de tornar totes les vegades que calgui. Ahir, però, la seva correcció i mà estesa no va aconseguir estovar Junts. Més aviat al contrari.