Paco Candel reemergeix com a referent en immigració de l'esquerra catalanista

BarcelonaA la primera sessió de control del curs al Parlament, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va fer a Vox una recomanació: que llegís l'obra de l'escriptor Paco Candel. Trencant tots els tabús del seu temps, l'autor d'Els altres catalans (1964) va donar veu als immigrants que havien arribat a Catalunya durant la postguerra per explicar com vivien (sovint, en barraques i condicions molt precàries) i com entenien la seva identitat. No és la primera vegada que Illa esmenta la figura de l'escriptor d'origen valencià, però tampoc ha estat l'únic a fer-ho en les últimes setmanes. Arran de la celebració de l'Any Candel, que commemora el centenari del seu naixement, Comuns també l'han recuperat per intentar capgirar el marc en què l'extrema dreta està plantejant el debat sobre la immigració en la Catalunya dels vuit milions.

Però, per què Candel? Nascut al poble castellanoparlant de Cases Altes, a València, Candel va mudar-se als dos anys amb els seus pares a les barraques de Montjuïc de Barcelona —després, s'instal·larien a les Cases Barates de Can Tunis—. "Recordar Candel està permetent posar damunt de la taula la necessitat de parlar de la immigració, i de fer-ho com una oportunitat per construir conjuntament la Catalunya del segle XXI", explica a l'ARA la presidenta de la Fundació Candel, Gal·la Cortadellas. Com a escriptor i periodista, ressalta, va posar sobre la taula un relat diferent (i alternatiu) del dels populismes sobre immigració: que un país és "allò que els seus ciutadans i ciutadanes volen que sigui" i sorgeix del dia a dia dels que hi viuen, des de sempre o perquè hi han migrat. Aquest és el relat que l'esquerra catalanista vol desplegar davant de les forces polítiques que pretenen estirar el debat migratori cap al marc de la seguretat o del xoc entre cultures.

Candel reivindicava la "catalanitat" dels nouvinguts, fins i tot en aquells casos en què dubtaven si anomenar-se a si mateixos catalans o tenien reticències a parlar el català, llengua que en un gran nombre de casos els seus fills, crescuts a Catalunya, sí que assumien com a pròpia. Sobre els immigrants vinguts de Múrcia, Andalusia, Extremadura o Galícia va escriure, a Els altres catalans (1964): "No li lleven res, a Catalunya, la reguen amb la seva suor. Això és engrandir-la. La terra és per llaurar-la, per construir-hi, per edificar-hi. Ells ho fan. Les feines més dures són per a ells. No venen a buscar cap ganga". El periodista Genís Sinca, autor de la biografia Candel (Comanegra), celebra que a la fi els partits comencin a reivindicar l'obra candeliana —de més de 50 llibres— i descriu amb tres paraules el que representa: "Empatia, respecte i dignitat".

La biografia de Sinca va anar a parar a mans d'Illa aquest Sant Jordi, perquè l'editor l'hi va regalar durant la passejada del president per les parades al passeig de Gràcia. Ara bé, fonts de Presidència traslladen que Illa "sempre ha tingut present la figura i el llegat" de l'escriptor, especialment la seva visió sobre la nova immigració, que va deixar palesa a Els altres catalans del segle XXI, publicat el 2001. Illa ha rebut la filla de l'escriptor, Maria Candel, i va participar en l'acte central de l'Any Candel al Museu d'Història de la Immigració de Catalunya, a Sant Adrià de Besòs. No s'ha desencallat encara el projecte per fer una casa museu al pis on va escriure Els altres catalans, a la Marina del Port, però fonts de la família detallen que hi continuen treballant.

La lectura de classe

Ja en el seu temps, la figura de Candel va transcendir les sigles polítiques, fins al punt que l'expresident Jordi Pujol va arribar-lo a assenyalar com un dels "deu" personatges més importants del segle XX per al país. D'ell era la idea d'"un sol poble" que Pujol va fer seva, malgrat que l'escriptor —que va acabar sent senador i regidor a l'Hospitalet— estigués vinculat a una tradició política ben allunyada de la convergent: la del PSUC. Tant pel seu discurs com per la seva filiació política, Comuns se'n reivindiquen hereus i lamenten que Junts no hagi seguit, en aquest sentit, el mateix camí que Pujol, que va entendre que apostar per una catalanitat "estricta", basada en l'origen, duria el país a la desaparició.

"Però del discurs de Candel no només se'n pot fer una lectura nacional, sinó també de classe", exposen fonts dels Comuns. Perquè els altres catalans de què parlava Candel eren obrers amb sous precaris, que van contribuir a la construcció nacional a través del treball; per això Pujol no va dubtar a proclamar que català és "qui viu i treballa a Catalunya". Això, assenyalen aquestes mateixes fonts, permet posar de manifest les "lluites compartides" de les classes populars i, alhora, arribar als ciutadans migrants que, encara ara, tenen sous més baixos que els catalans d'origen tot i tenir nivells de formació similars. Dur aquest discurs als barris és ara una de les prioritats del partit, per desterrar la idea que la "culpa" dels problemes socials és de l'últim a arribar i no de les "desigualtats" que amenacen la cohesió social.

La idea de posar al centre el llegat candelià va ser de Josep Vendrell, membre de la direcció de Comuns i veterà exdirigent d'ICV, fins al punt que l'acte que el partit va organitzar per la Diada va girar entorn de la seva figura, Un sol poble, moltes veus. Allà, el partit va parlar de la Catalunya "mestissa", un concepte que entronca amb el fet que tres de cada quatre catalans tenen alguna experiència migratòria a la família.

La identitat catalana, permeable

Més enllà dels partits, Òmnium és de les entitats que, al costat de la Fundació Candel, més ha fet per reivindicar la seva figura des del vessant de la llengua com a element de cohesió. L'entitat té fins i tot el que anomenen la Línia Candel, que neix per actualitzar el relat de l'escriptor a la "Catalunya diversa" d'avui, davant l'augment de les desigualtats i l'auge de l'extrema dreta, explica el president d'Òmnium, Xavier Antich. Amb aquesta idea es va crear Vincles, un espai de conversa i aprenentatge de català que, per a molts nouvinguts, és també una "porta d'entrada a la catalanitat".

"Una de les coses més destacades i vigents d'Els altres catalans és l'explicació de com la identitat catalana és permeable", apunta Antich. Això suposa promoure una manera d'entendre la pertinença a la nació "oberta i inclusiva", que relaciona la millora de les condicions materials de vida, la igualtat i els drets socials amb la identificació dels nouvinguts com a membres de ple dret de la nació. O, tal com resen les últimes frases d'Els altres catalans: "Bé podria ser, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores —potser en caldran més— la catalanitat passés a mans d'aquests «altres catalans» [...] Es veuran cridats a una curiosa tasca: la singularització de la novíssima Catalunya".