La paradoxa basca: no se sap qui guanyarà, però sí qui governarà
VitòriaAquestes eleccions basques cal emmarcar-les dins d'una realitat que ja ningú discuteix: Euskadi, el conjunt d'Euskal Herria, està vivint un canvi de cicle polític. La societat basca ja no percep la política, les institucions, les relacions amb l'Estat i la sobirania (o el dia a dia de la sanitat, l'educació i l'economia) de la mateixa manera que ho interioritzava fa, ja no diguem 20 o 30 anys, sinó cinc. El canvi que ha anat calant com a gota fina ara es va convertint en doll i va més enllà de la desaparició de la violència –ETA va cessar en la lluita armada fa gairebé 13 anys i es va dissoldre en fa sis–, encara que sí que té a veure amb un pas endavant en la pluralitat i la convivència. En aquesta qüestió, també la societat va per davant de la majoria dels partits.
En tots els períodes de transició política, i més si al mig hi ha unes eleccions, existeix un element d'incertesa: qui guanyarà? En aquest canvi de cicle basc la incertesa també pot incloure una paradoxa: pot guanyar un partit que no governarà i en pot governar un que no guanyarà. La majoria de les enquestes donen un empat tècnic entre el PNB i EH Bildu i només el CIS de Tezanos col·loca els jeltzales per davant. Una incertesa que no es dona a l'hora de resoldre la incògnita de qui governarà. Serà el PNB, perquè Pedro Sánchez ha decidit que els vots del PSE seran per investir lehendakari Imanol Pradales.
Algú podria pensar que el mateix passa amb el PP a Espanya, i res més lluny de la realitat. A Madrid la diferència i qüestió insalvable es diu Vox. I Vox existeix. Aquí l'excusa que posa el PSE es diu ETA. I ETA no existeix. Però això ja ho sap Pedro Sánchez. Però tornem al canvi de cicle. Si el canvi de cicle està perjudicant algú és al PNB, que perd vots en cada cita electoral. En les municipals i forals del maig passat van ser 86.000 vots i en les generals del juny, 103.000. Andoni Ortuzar, que està ja en el compte enrere per a deixar de ser líder del partit, s’agafa a una taula de salvació per remuntar una situació de mala gestió que afecta la medul·la de l'autogovern com és l'Osakidetza (Sanitat), l'Educació i l'Ertzaintza. I aquesta taula de salvació es diu Imanol Pradales. Pur continuisme institucional. Urkullu sense Urkullu; a les verdes i a les madures.
Per contra, qui millor ha entès que entrem en una nova fase és EH Bildu. Amb una estratègia clara: pragmatisme, centralitat i moderació. El seu candidat, Pello Otxandiano, és jove, però no un novell en aquestes conteses. Està fent una precampanya molt didàctica en què el gradualisme i el diàleg substitueixen la unilateralitat. Té interioritzat que, si no comet un error com una casa, va pel bon camí. El seu nínxol social és cada vegada més transversal i és el primer quant a fidelitat de vot i suport jove.
Aquest canvi de cicle polític basc té una incertesa electoral. Mai com fins ara ha existit una disputa entre dues forces tan tancada i una previsió de resultat de foto finish. També té una certesa de govern: el PNB sap que governarà guanyi o perdi i EH Bildu és conscient que no governarà guanyi o perdi. És la paradoxa del 21-A.
