Un periodista samurai vivint al límit amb Iceta

BarcelonaSi els periodistes addictes a la professió hem d’aspirar a ser com guerrers samurais i mantenir certes distàncies per corrompre’ns com menys millor, haig de començar confessant dos pecats: el de David Miró, que és qui ha encunyat aquesta teoria però que es peta de riure amb l’humor de Miquel Iceta, i el meu, que fa sis anys que sec al costat de l’autor del llibre i em permeto escriure’n la crònica de la presentació. Parlo del manual de periodisme polític que Miró –subdirector de l’ARA i professor de la UPF– ha publicat (Editorial UOC) amb el títol 'Periodisme samurai. Claus per ser un bon periodista polític'.

De tota manera els pecats que acabo d'admetre són venials, si tenim en compte que Iceta també manté les distàncies -sense perdre mai les formes- i que jo tendeixo a jutjar amb més severitat els que tinc més a prop.

Salvades, doncs, les distàncies i l’honorabilitat samurai, puc afirmar que Salvador Alsius –presentador de l’acte al qual també assistia el primer secretari del PSC i que es feia, com no podia ser d'altra manera, al Col·legi de Periodistes– va elevar Miró als altars del l’últim èxit televisiu de TV3 en identificar-lo com “el Merlí del periodisme polític” perquè “el llibre està escrit amb esperit peripatètic”.

Un quixot eunuc i ‘voyeur’

Després d’escoltar lloances sempre difícils d’encaixar –com ara que el concepte de periodisme defensat per l’autor és “romàntic i quixotesc” i que hi ha "el capítol dedicat a les fonts d'informació és una filigrana"–, Miró va haver de prendre la paraula. I va exposar que no ha volgut fer un llibre acadèmic sinó “viscut” sobre periodisme polític, basat en el que ha après treballant i fent classe i que-a més de ser un manual per als estudiants, als quals s’adreça, efectivament, com un Merlí provocador- intenta reflexionar sobre l’ofici. “Pot semblar pretensiós, però crec que l’obligació dels periodistes és ser una de les garanties de la democràcia revelant notícies que algú no vol que surtin. I per fer això no podem ser persones normals, no podem militar en un partit i ens hem de mirar el poder sense participar-hi, hem de ser eunucs 'voyeurs'”, va resumir.

Per la cara que va fer i l’esbufec teatral que va emetre, va quedar clar que a Iceta la idea de ser un eunuc 'voyeur' no el sedueix gens. Per sort, segons va dir, té clar que “un polític mai ha de voler fer de periodista”. Sense manies, va admetre que “els periodistes són una molèstia inevitable” i va reconèixer que el seu truc per no ser dels polítics amb més mala premsa és oferir als periodistes “facilitat d’accés i sinceritat”. “No ho explico mai tot, no reparteixo exclusives, però no els menteixo”, va garantir. I va admetre que ho fa per raons pràctiques –com havia apuntat Miró–, perquè “si menteixes t’enxamparan i te la guardaran”.

I lluny de tirar floretes a discreció, va expressar algunes “queixes” sobre el llibre, entre les quals hi ha que no li agraden els “decàlegs” que conté. Un dels quals, per cert, no el deixa gens malament. Fregant els límits del samurai? Si ho voleu saber, llegiu el llibre.